Amunt!!

Calendari 2012

2012-01-19T19:43:00.008+01:00

65 dies sense córrer, sort en tinc de la meva estimada bici i de la piscina, sinó em tornaria boig. La setmana que ve tinc visita al metge, a veure que em diu i si em puc calçar els sabatots. No per això he deixat de buscar i rebuscar curses, ultratrails, il.lusions... I d´entre moltes al final m´he decidit per aquestes.

A l´Abril tornarem a les illes, UltraTrail de la Serra de Tramuntana.(105km 4300m D+)

Al Maig em tiraré a la piscina i intentarem fer la marxa cicloturista Barcelona-Perpinyà-Barcelona, no sé com anirà però tinc moltes ganes. (600km i 7000m D+)

Al Juny gran repte, la primera edició de la gran Volta a la Cerdanya, organitzada per Eduard Jornet i suposo que amb un circuit increible. (215km 8500m D+)

Al Juliol arriba una de les curses que em fan més il.lusió i més respecte, per tot el que em lliga amb aquest país tant petit i alhora tant gran. La Ronda dels Cims, circuit espectacular i d´alta muntanya organitzat pels grans amics Gerard&Valèrie, ens tornarem a veure i aquest cop a l´arribada. (170km 11700m D+)

I per qüestions personals que en breu podré explicar millor, he hagut de renunciar a l´UTMB però aprofitant que encara estaré de vacances, una setmana abans anirem a fer el Gran Raid des Pyrennes. He sentit a parlar meravelles d´aquest Ultra i en tinc moltes ganes. (160km 10000m D+)

Això és el que de moment m´espera aquest any, a veure si ni podem afegir alguna més. Salut, kms i molta sort a tothom. Que els nostres somnis es fagin realitat ;)

100 milles al Cap de Creus amb btt (160km 4512 D+)

2012-01-03T16:48:00.009+01:00

Doncs si, ho heu vist bé, he descobert que hi ha vida més allà del córrer i ara m´estic aficionant d´allò més a la bicicleta. Trist i sense ganes de res, gràcies al Koala torno a tenir ganes de fer kms i reptes d´allò més golfos i xtrems. I per començar que millor que fer les 100 milles del Cap de Creus quan fa més d´un any que no agafo una bicicleta? El seny veig que no l´hem recuperat i això és el que dón sentit a les aventures/animalades que anem fent per la nostra geografia. El Raül feia temps que tenia un circuit en ment, calculat i traçat desde casa al sofa i segurament que cervesa en mà. Ens vam trobar a Manresa el Jordi, Koala, l´Enric i jo mateix el dia de Sant Esteve a la nit, i vam marxar direcció Roses per sortir al dia següent al matí.

Allà ens esperaven els germans Sella i l´Oriol. Un cop junts notava que s´estava coent una bona aventura, d´aquelles que ens deixaràn empremta per sempre més. El sopar cal dir que va ser memorable, no sé la quantitat de cerveses que van caure, però havent de fer la pedalada al dia següent diria que ens varem passar.

Ja som 27 de desembre, les 6 del matí i fa molt mal llevar-se, però hem vingut a disfrutar i encara que ens costi molt ens vestim i marxem fins al passeig de Roses on començarem a rodar. La temperatura encara és prou bona i segons el nostre meteoròleg no bufarà la tramuntana., així ho esperem sinó no ens trobaràn mai més. A dos quarts de vuit i puntuals maxem de Roses tot enfilant-nos per carreteres, pistes i corriols on ens han de portar fins a Cadaqués, no sense abans passar per llocs ídilics i coneguts per tothom com Cala Montjoi on hi ha el restaurant Bulli. Aqui ja comencem a tenir problemes, un per la perdua d´un Iphone que menys mal vam recuperar, i l´altre la primera punxadeta del dia.

La sortida del sol amb la Cala Montjoi al fons no té preu, som uns afortunats d´estar en aquells racons tant al.lucinants. Continuem el nostre cami cap a Cadaqués on ens espera el Jordi Sella que ens farà els havituallaments durant tot el dia, un monument li hauriem de fer!! Amb l´horari a tomar pel sac arribem a Cadaqués on parlem amb el Jordi i decidim que fins el Cap de Creus no farem el primer havituallament, ostres i jo que ja tenia una gana. Baixant cap a Cadaqués per la pista i mirant de seguir la roda dels craks, havia de mirar molt que no hem deixés les dents a les baixades, doncs la canalla anava a fons i jo soc bastant patata. Feia molt temps que no pujava cap a la Costa Brava i s´ha de dir que té un encant especial, és tot molt salvatge.

Marxem de Cadaqués no sense abans encigalant-nos una mica amb el gps i tornem a enfilar per carretera direcció al Cap de Creus, el Jordi ens va fent la goma amb la furgoneta ja que fins arribar al far ho farem per carretera, una carretera al.lucinant amb unes vistes que tallen la respiració, penyasegats tallats pel mar salvatge de la Costa Brava. El desnivell mica en mica es fa notar, et va castigant lentament i ja comencem a portar unes quantes hores sobre de la bicicleta. Per acabar-ho d´arreglar aqui el vent es comença a esverar, ens ve de cara, i costa molt arribar fins al far, però mica en mica aconseguim arribar al nostre objectiu.

Ara si, el Jordi ens prepara uns entrepans i arrassem, no queden ni les molles. Collons quina gana portavem tots, l´únic que emprenya és el vent que ens fa marxar abans d´hora. L´anecdota va ser protagonitzada per un gos que una mica més i li roba el casc amb l´Enric, això de la crisi acabarà malament. Marxem ràpidament en busca del cami que ens ha de portar cap al Port de la Selva, dic cami perquè aqui si que l´encigalada que ens fotem és d´aquelles memorables. Jo que no havia agafat la btt en l´últim any i que el màxim que havia fet eren pistes, doncs em foten per un corriol super extrem on acabem a nivell de mar en una cala que treu els sentits. Sort que hi ha una casa en ruïnes, sinó diria que som els primers humans a trepitjar-la. Aqui no es veu cap cami a seguir i estem envoltats de turons i pedres salvatges que com podreu apreciar amb la fotografia acabem pujant amb la bici a l´esquena, com m´agrada, ara que si ho hem de fer gaires vegades pot ser que triguem tres dies a fer les 100 milles.

Deunidó l´esforç que em d´emplear per sortir d´aquell cul de món, per sort un cop d´alt retrobem el camí i comencem a trobar cartells. Sembla que la civilització és aprop i per sort podrem dinar ben aviat. La baixada cap al Port de la Selva és ben xula i la fem en un moment. A l´arribar al passeig ja veiem al Jordi on ens torna a preparar l´havituallament per poder encarar la pujada més llarga que farem. Un cop menjats i repostats enfilem per carretera cap al Monestir de Sant Pere de Rodes. La pujada és llarga i amb unes pendents considerables, però al ser asfalt un posa el molinet i xino xano i parlant d´Ultres i futurs reptes arribem al Monestir.

Impressionant el monestir, llàstima que avui no ens podem quedar a fer-hi la visita que tenim pressa, hem de mirar d´arribar abans que es faci fosc a Vilamaniscle, meitat de la ruta i on els germans Sella ens deixaràn per seguir nosaltres durant la nit. Enmig de pistes, corriols i molt desnivell, aconseguim arribar al poble, on el primer que veiem és la furgoneta i en Jordi esperant-nos allà trànquilament. Tornem a menjar uns entrepans, fruits secs i carreguem de polvos els bidons. Preparem bé les motxilles, ens posem els frontals i amb molta pena ens despedim d´en Mans i en Jordi.

En aquells moments pensava, quina sort aquest parell, estàn a 18km de Roses i en un moment estaràn dutxats i fotent-se un bon sopar tot amanit amb unes bones cerveses. Però són moments de devilitat que un ha de lluitar i tirar endavant, i així ho fem, marxem direcció França tot fent-se de nit sota la llum d´un cel estrellat i els nostres frontals. Ja és negra nit i tot pujant per un port direcció Banyuls pillo una pàjara monumental, me abrigat massa i la sensació d´angoixa em deixa molt tocat. Sort en tinc del gran equip que hem fet que en un momnet en tornen a la terra mitjançant tota classe de productes dopants tots dintre de la legalitat, desde pastilletes d´isostar, passant per gels i fins i tot una llauna de Burn. Total que en un tres i no res ja estic com una moto i apunt pel que vingui. La baixada cap a Banyuls és impressionant, per una pista molt bona i tots a tota castanya gràcies a les potents llums que porten l´Enric i el Koala. A mitja tarda arribem A Banyuls i busquem algún super per comprar menjar, ja que anem sota mínims. Però estem a França i a les set de la tarda està tot tancat, no hi ha ningú pels carrers i fa un fred que pela. L´únic que podem fer és trobar un bon caixer per mirar de menjar-nos els entrepans que potravem de reserva. Un cop localitzem un caixer veiem que a dins hi ha un tio treient calers o no sé que collons fot, però ens acabem menjant els entrepans a fora morts de fred i acabem marxant d´aquell poble de mala mort on segur que a l´estiu s´hi deu estar de meravella.

Estem un altre cop a nivell de mar i sabem que hem de remontar uns 405m D+ per poder tornar cap a Catalunya i anar a para a PortBou a veure si allà ens donen de sopar com Déu mana. La pujada de tornada cap a catalunya us la puc definir com "l´infern", unes pendents impressionants on hem falten plats i pinyons a la bici, i per adovar-ho començo a tenir el culet molt tendre, tant que em sembla que se m´ha deformat i tot. Entre suor, llagrimes i algún que d´altre pajarón per fi arribem al punt més alt, portem quasi 4000m D+ i pel que vaig veient és una bestiesa fere´ls amb una bicicleta. Però faltava el pitjor, si ja haviem patit prou pujant aquell "rampot" ni us podeu imeginar la baixada fins a Portbou, plena de pedres, arrels i tota mena d´obstacles que a dia d´avui encara no sé ni com no em vaig obrir el cap. Crec que amb aquella baixada en un sol dia em vaig llicenciar amb un curs ràpid de btt, quin patiment. Però com tot té un final per fi després d´aquell terreny tant salvatge trepitgem asfalt i cap a les 11 de la nit arribem a Portbou on hi fot un fred que pela, però amb l´alegria de que tornem a ser a Catalunya i ja ens queda poc per completar aquest impressionant repte. No em trobo bé i tinc mal cos, anem cansats i desesperats, però al final del carrer veiem un bar obert, no sabem si són al.lucinancions com qui està al desert i veu un oasi o realment és la realitat. I tant!! Estem a Catalunya i com no aqui els bars és l´últim que es tenca. deixem les bicis sense ni pensar que ens les poden robar i entrem, "no hace falta decir nada más" de les cares que van posar la gent quan van veure entrar cinc ciclistes a aquelles hores. Semblavem extraterrestres, tothom preguntava i ens tocava com si fossim d´un altre planeta. Val a dir que hi havia cada personatge bastant precari, amb una seva a sobre bastant important. Vam riure molt i va ser una estona realment memorable i des d´aqui donar les gràcies a la parella del bar on ens van fer uns entrepans de conya amb el pa acabat de fer. Bueno menys el meu que semblava un putu sabatot. Cap a la mitjanit un cop menjats i entrats en calor tornavem a marxar aquest cop si, per acabar el bucle que haviem començat unes hores abans. Com no tornavem a estar a nivell de mar i haviem de remontar un altre cop, aquest cop per això per carretera i amb unes pujades molt més suportables que les de Banyuls. Les hores van caient i el mal de cul i esquena en el cas del Jordi ens estàn deixant tocats a tots, i més quan direcció Colera tornem a remontar unes pendents increibles on ens van minant la moral però no ens l´acabaràn pas, som koales i com diu el nostre lema "Victòria&mort" aqui no es rendeix ningú. Comencem a veure cartells on Vilamaniscle el tenim a tocar i sense voler comencem a apretar i en pocs minuts tornem a entrar al poble on feia unes hores ens havien deixat els germans Sella. Ara si, el desnivell s´havia acabat i ens quedaven uns 18 kms fins a Rosses en pla i per carretera. Vam acabar agafant uns ritmes notablement alts vist les hores i kms que portavem a les cames, però la ment és gran i a base de lluita i patiment a les tres del matí entravem a Rosses. Qüasi 19 hores i 30 minuts varem tardar a fer aquest meravellós circuit dissenyat per un crak des del sofà, un circuit que segurament pendrà part del futur IronKoala del cap de Creus. Que n´aprenguin!!

HAT-TRICK A VALLTER, GRA DE FAJOL-BASTIMENTS-PIC DE LA DONA

2011-12-09T22:06:00.001+01:00

Porto un més i mig sense calçar-me les bambes per culpa de la pubàlgia, mai m´hagués pensat que una lesió m´amargaria tant la vida. Com que m´han recomanat repós de córrer doncs vaig fent cosetes el cap de setmana per alta muntanya. Em queda lluny de casa, qüasi dues hores de cotxe fins a Vallter, però un cop quan ets allà tant se val perquè realment l´espectacle visual entre muntanyes val molt la pena.

Pugem amb en Martox, el meu mestre alpí, a mirar de fer els tres cims de l´olla que envolten la vall, El Gra de Fajol gran, el Bastiments i el Pic de la dona. Marxem a les cinc del matí i quan encara es fosc amb la llum dels frontals pugem direcció al refugi d´Ulldeter, aqui de moment encara no fan falta crampons. On si que ens els posem és sota la pala del Coll de la Marrana ja que la quantitat de neu i la pendent que hi ha es fan indispensables. Pugem a bon ritme direcció el primer cim del dia, el Gra de Fajol, el dia es brutal, gens de fred i uns paisatges al.lucinants, que n´estic de content, en Martox em sembla que també.

Arribem al cim i fem unes quantes fotos, poca estona perquè a d´alt el vent bufa fort i en pocs segons et quedes congelat. Baixada alegre cap al Coll de la Marrana i enfilem la pala del Bastiments on apretem les dents i la fem en un moment a bon ritme. La patata se surt del pit, com es nota l´alçada!!! Estem a 2800 i pico i disfrutant d´una vall blanca on se´t glacen els sentits, en Martox m´indica un cim i un altre i jo hi paro atenció, quin crak s´ho coneix tot. Fem un mosec i ens llancem per una carena espectacular que sobrevola les pistes d´esqui i on ens portarà al tercer cim del dia, el Pic de la Dona.
Aquest cim encara una altre vessant on el sol aqui pica de valent i on mica en mica perdem alçada direcció al parking on tenim el cotxe. Aqui ens anem creuant a múltitud d´esquiadors, alpinistes... on disfruten de les grans muntanyes nevades. Gran dia i gran despedida del Koala Martox ja que s´ha d´operar d´un petit problema que el tindrà apartat un temps de les nostres muntanyes, les cuidarem. Recupera´t crak :)

Mentres seguim fent dia si dia també els exercicis per mirar d´enfortir el tronc superior, són un pal però per ara és el que hi ha si l´any que ve vull tornar a fer els meus Ultres amb una mica de cara i ulls. Fins aviat companys :)

III Marató Pirata de Montserrat Memorial Claudi Cots (42km 2500m D+)

2011-11-20T20:05:00.004+01:00

La marca del vi Més que paraules del sopar de divendres em ve com anell al dit, doncs fan falta més que paraules per definir tota aquesta moguda. Ens ajuntem uns quaranta corredors al Bruc pel sopar de gala de la III marató pirata de Montserrat, això promet i ho demostra el fet que abans de sopar ja no quedaven Volls fresquetes, sacrilegi!!!! Quin fart de riure, parlar, beure que ens vam fer, fins i tot de postres va caure una ampolla de Charteuse on se´m van curar totes les ferides. El superdetallàs del pastís de l´Emi i el Roger no té preu, igual que els calçotets que li van regalar amb el Koala, que n´aprenguin!!! Són la una de la nit i marxem que a les dues comencen a sortir els diferents grups. Vaig bastant perjudicat a causa de l´alcohol, però encara n´hi ha algún que hi va més jajaja. Estem apunt de fotre la bojeria amb el Guido de fer dues voltetes al circuit, sort que ens ho van treure del cap. Ara com que veig que si he d´esperar a les vuit del matí al campament gitano acabaré agafant un pet espectacular doncs decideixo fer un puja/baixa a Sant Jeroni a veure si se´m passa el bolet. Sortim muntanya amunt caminant a bon ritme amb la Mireia, el Pau, l´avi Mena, l´Orzo i companyia. Al cap d´una estona de pujar, primeres rampes al bessó d´un pobre noi i m´ofereixo per acompanyar-lo al Bruc i el grup pugui seguir amb els seus plans. Baixem a poc apoc i en una hora més o menys ja som al campament. Hi ha una festa acollonant, algún molt passat de rosca, però no diré noms jajaja. Jo tinc molt fred i decideixo ficar-me al cotxe per escalfar-me i dormir algo, però és impossible, ja que aquella colla d´animals no paren de moure´l, que cabrons!!! Al final es calma una mica tot i entra el Koala a dormir al meu costat, però ja són qüasi les set i ell ha de sortir a trescar, porta una caraja impressionant i tinc la sensació de que les passarà canutes, igual que en Joel. La sortida de les set és impressionant, cinquanta i pico persones disposades a disfrutar de la muntanya màgica i l´ambient Koalí. Un cop marxats preparo les coses i arriben les màquines del grup de les vuit, tinc el cos fatal i em sembla que avui jo també patiré de valent. Surt el Guido, el Jaume Bragulat i el cambrer de "Cal Noio" a tota castanya, qui els va parir, el Charteuse només fot que pujar i baixar, estic apunt de deixar un regal a la cuneta varies vegades, fins que decideixo baixar un parell de marxes i pujar tot sol al meu ritme fins a Sant Jeroni. Per darrera venen el farreti amb el salvador i l´Armen fent a bon ritme, segur que ja em caçaràn. Corono Sant Jeroni i m´entra la pajara, em colo baixant al pla dels ocells i no em creuo ningú, vaig una mica extranyat, fins que ho puc confirmar quan arribant a Collbató en trobo en Kako i em diu que encara no ha passat ningú. Ens parem a Collbató, m´espero tot xerrant amb l´Emi i companyia fins que arriba el Jaume i el grup de les set. Tot trencat i en Joel perdut, quin crak!!! Marxo d´allà amb uns quants koales i el Tronja anar fent xino xano i disfrutant més que patint, ja era hora, no n´apendré mai. La pujada a sant Miquel se´m fa curtíssima, la del monestir fins al pla de Santa Anna també, aqui per això marxem un pèl més ràpid i el grup es trenca en dos. Uns es queden amb el Carles i jo marxo amb un grup capitanejat pel canibal de les muntanyes (Farreti), vaig una mica collat perquè la son i les rampes comencen a fer efecte, suposo que molt i té a veure la quantitat d´alcohol ingerida unes hores abans jejeje. Comencem a baixar pel meravellós cami de l´arrel cami de Santa Cecilia amb el Molist i per fi arribem al segon havituallament portat per en Massa i en Paco Ramos. Ens tornem a trobar uns quants i flipo quan veig en Guido, diu que ha fotut un pet bestial, fins i tot s´ha ajagut sobre una pedra, quin bestia!!! Menjo i sobretot bec molt i sense encantar-nos marxem direcció Can Massana perquè l´hora se´ns tira a sobre. No m´enrecordava de lo dur que era aquest tram de Gr, plé de tobogans amb un puja baixa constant on t´acava de posar les potes a lloc. Aqui m´ajunto amb l´Esteban i el seu colega andorrà i parlant de futurs projectes arribem a can Massana, tercer havituallament i el més original, el porten tres pirates, la Dolo, la Mireia i l´Assumpta. Ens fan fer una petita gimcama on acabes amb un bon gotet de vi dolç, "parxe" a l´ull i plé de farina per tota la cara, això si... Ja som pirates!!! Amb l´hora al cul ens tornem a ajuntar els del grup de les vuit i marxem direcció al Bruc, no sense patir la pujada al Vicenç Barbé i sobretot la baixada tècnica pel Torrent del LLoro. Ens creuem amb el Koala, que diu que ha retallat una miqueta i nosaltres ja enfilem la pista on ens porta un altre cop al Bruc i on hi ha un meravellós vermout gentilesa del Pedro. Ja veig el Jan corrent cap a mi i una vegada més acabo amb ell en braços, espero poder-ho moltes vegades més, fins que el pugui aixecar. Un cop descansats marxem una bona colla cap al restaurant a omplir els dipòsits i a fer les últimes rialles després d´un cap de setmana inolvidable. Nanos moltes gràcies a tots, Koales, Koales Staff, voluntaris, patrocinadors i sobretot a aquesta gran familia de corredors i grans persones que ens hem ajuntat. L´any que bé la IV marató pirata...
No té preu la cara de ma mare quan li he portat l´enganxina i li he ensenyat les fotos del pastísset. Us dona les gràcies a tots per recordar la memoria del meu pare.

Amunt i que n´aprenguin!!!

Marató del Montseny i trencada general (42km 2600 D+)

2011-11-14T21:27:00.002+01:00

L´última cursa de l´any 2011 no va acabar gaire bé, defet no va acabar, només vaig córrer 9 dels 42km que tenia la marató. Em sap greu perquè va ser una cursa èpica, amb molt vent, molta pluja i molt fred. A més l´organització i els voluntaris es mereixen més d´un 10, ja que van haver d´aguantar durant moltes hores les males inclemències del temps. Anem al gra, fa un més a barraques de vinya ja vaig tornar a tindre molesties series al pubis i aqui al Montseny ja van passar a dolor i sense pensar-mo dos cops vaig plegar. Torno a estar com fa un any, la maleïda pubàlgia em persegueix i no hi ha manera de curar-la, serà també que no he estat quiet? Han passat deu dies i estic parat, dues visites a l´osteopata, porto un mono brutal, estic irritable i de mala llet. Necessito la meva dosi de muntanya, vull sortir però intentaré esperar fins dissabte a Montserrat. III marató pirata tot gràcies als grans amics dels KOALAS TEAM.

Els vull donar les gràcies pel gran detall que han tingut per recordar al meu pare, deu estar orgullós de la gent que m´envolta. De moment aquest serà el meu pròxim repte, després mirar guardar durant un temps les sabatilles i descansar les cames que s´ho mereixen. Porto dies perfilant el nou calendari per l´any que ve i comença a fer molta patxoca, de moment a l´Abril l´Ultra de la Serra de Tramuntana i al Juliol la Ronda dels Cims. Que n´aprenguin!!!

Sortida al Cadí (21km 1600 D+) i d´altres cosetes.

2011-11-01T19:20:00.005+01:00

Dissabte varem quedar amb el Martox i els dos Jordis (meu germà i Molist) per anar a fer incursió al Cadí, ja tenia ganes de fer alta muntanya després del Tor. Farem una ruta que ja hem fet d´altres cops però amb una variant nova. Sortim ben d´hora de Gresolet seguint les marques de Cavalls fins el Coll de la Bauma, un cop arribats al coll hem de seguir per la pista i buscar un corriol que surt a mà esquerre amb marques blanques i verdes (SL).

Enfilem cap amunt en busca del cim del Comabona, la pujada és dreta però molt agradable de fer, el que el dia no acompanya gens i abans. Un cop arribem al Pas de Tancalaporta es gira un aire fred terrible on quedem congelats, tirem amunt ràpidament en busca del Comabona i així poder perdre altura i poder desenpallegar-nos d´aquest vent tan fred.

Busquem enmig de la boira el Gr 150 de la travessa del Cadí i seguir-lo fins la cabana de Cortils, on esperem refugiar-nos i esmorzar una miqueta. El cami és molt agradable de fer i anem trotant a bon ritme mirant de fer-nos passar el fred, en poca estona trobem la cabana molt ben arreglada i agafem forces.

Un cop menjats tornem a enfilar uns 200 D+ on ens portaràn un altre cop a enganxar els Cavalls del Vent directes cap al Colell. Quina passada córrer per aquests paratges de muntanya en aquestes condicions, sembla que no existeixi res més, ets sens lliure i només penses ens avançar i disfrutar. Un cop arribem al Colell agafem un corriol preciós en aquesta epòca de la tardor, i en 4km tornem a estar al refugi de Gresolet.

Aprofitant aquest llarg pont diumenge torno a fer un bon entrenament pels voltants de Collbaix i em surten 22km 1050 D+. Dilluns pugem al Monestir de Montserrat amb el Jan a l´esquena i sense voler acabo fent un entrenament de força on acabo baldat. I avui dimarts havia quedat amb el Jordi i el Jaume i em acabat fent la Montserrat Nord ben passadeta per aigua, diumenge que ve a la cursa com segueixi plovent, la canal de Sant Jeroni estarà maca. Sumant tots aquests quatre dies doncs m´adono que han sortit uns números bastant descents, 71km 4100 D+. Tot apunt per la marató del Montseny diumenge que ve. O volem o rebentem, ja aniré informant...

Barraques de vinya (23km 800 D+)

2011-10-16T20:05:00.003+02:00

Retrobament a lo gran de l´equip Koala a Viladordis, només faltava el "Farreti" perquè celebrava el seus 30 anyets, felicitats Joan!!! M´agrada aquesta cursa perquè hi puc anar amb la bici, és al costat de casa i això s´agraeix molt. Estic motivat i tinc ganes de tornar a calçar-me les bambes i a veure que surt, ja que he estat parat un més pel descans obligat del Tor, on encara avui tinc les plantes dels peus ben tocades. Aquest 2011 ha estat un any d´Ultres, entrenos d´hores i d´hores i molt desnivell a ritmes trànquils, no he fet entrenaments de qüalitat i ni una sola sèrie i suposo que ho notaré ja que és una cursa molt explosiva i pel que vaig veient hi ha molt nivell. A les 10 donen la sortida i com no tothom surt a tota castanya carrer amunt, al cap d´un km ja vaig fos. Mare meva la que m´espera avui, però com que un no hi té res al cap, doncs li foto canya fins que el cos aguanti. Em col.loco amb un grupet al capdavant i anem fent tobogans amunt i avall tots junts fins que arriba la pista. "Arrivederci" com dirien els italians, miro el crono, vaig per sota de 4min/km i m´han deixat sol? Ostres com hi va la penya, com puc aguanto el ritme fins arrivar a l´havituallament on menganxa l´Albertus. A partir d´aqui anem fent juntets, parlant com no i així anem passant havituallament i kms. La falta de ritme i curses d´aquesta distància es nota i ha falta de quatre kms per l´arribada comencen les rampes als quadríceps, ostres ja no m´enrecordava d´aquestes sensacions.

És hora d´apretar les dents i tornar a patir una estoneta, últimament no hi ha cursa on les passi magres. Sort que aquesta és curta i en 2 hores torno a estar un altre cop a Viladordis. Estic content perque ha estat una gran jornda plena de retrobaments, al.legria, cervesa, perquè la bestia del Guido a fet segon, i jo tot i no estar en condicions he aconseguit un bon crono, hauré de treballar més a partir d´ara, he perdut la xispa i això no pot ser :( En definitiva, cursamarcada al calendari i gran festa posterior on hi ha hagut de tot, lo millor, el Sant Hilari del Jaume, que gran!!!

TOR DES GÉANTS (330KM 24000M D+)

2011-10-02T12:44:00.000+02:00

IN BOCA EL LUPPO

Settore 1
Courmayer-Vallgrisenche
48,606km 3750D+ 3295D-

Diu una de les cançons d´Obrint Pas " Vull que recordis que un dia joves com nosaltres vam marxar lluitant, armats d´amor i coratge, combatent fins l´últim dia sota la bandera de la llibertat". Aquest joves (els nostres avis) lluitaven per la seva llibertat, nosaltres per un somni.

Som 11 de setembre del 2011, diada de Catalunya i aquest cop estic lluny de casa, estem apunt de viure una de les aventures més espectaculars i dures que el nostre cos haurà fet mai. Són les 10 de matí i donen el tret de sortida del Tor des Géants, sortim de Courmayer preparats per lluitar i superar els 48000 metres de desnivell acumulat que tenim per davant. Sortim un grupet i anem avançant a bon ritme direcció Coll Arp, 8km i els primers 1364D+. La pujada es fa molt bé, plena de zetes, l´helicòpter sobre nostre, una llarga cua de corredors tant per davant com per darrera nostre, l´espectacle és al.lucinant. Apunt de coronar ja se senten els primers crits i les esquelles repiquen el pas dels corredors, m´encanta. Un cop d´alt admirem uns instants aquelles majestuoses muntanyes i comencem una baixada gens tècnica pel mig d´una vall al.lucinant, direcció a la Thuile on parem a dinar. Primera parada on controlem el menjar que ens acompanyarà tants dies i on acabarem agafant-li un fàstic tremendo. Omplim els bidons preparant l´atàc al segon cim del dia, amunt cap el rifugio Deffeyes. Fa molta xafogor però darrera les muntanyes apareixen els primers nuvòls amb l´amenaça de pluja, abans de sortir han dit que podien haver tempestes per la tarda. La pujada cap al refugi també es fa bastant bé, per dins d´un bosc on raja una cascada inmensa i sorollosa, el cami és molt concorregut de gent que et va animant i això encara t´encoratja més, amunt!!

En un parell d´horetes ens haurem cascat els 9km i 1042D+ que hi havia fins al refugi, l´espectacle continua i estem davant una glacera impressionant, se´t talla la respiració al contemplar-la. Parem a menjar i aqui m´espanto una mica, ja que l´últim corredor de l´any passat (Gigi Ritz) arriba darrera nostre. Collons!!! que estem anant molt lents o que? Ja m´esbero, menjo un caldo amb uns fideus secs i m´abrigo, ja que el temps empitjora i comencen a caure les primeres gotes.

Marxem amb el Carles i l´Anna, acabem de coronar Passo Alto i comencem la baixada espectacular per un sender i un riuet meravellós direcció a l´havituallament de Promoud, no sense abans haver de superar un tram ple de bolcs de pedra on disfruto com una autèntica cabra. Tornem a menjar una mica i enfilem cap al Coll de la Crosatie 3km i 800m d+ que ens posaràn les piles. El temps empitjora molt i la pendent s´esbera de veritat, acabem coronant amb cordes i cadenes i tots ben xops, comença a fer fred. Descendint cap el Lac du Fond, i de cop el cel s´il.lumina i se sent una espetegada al on quedem tots muts i acollonits. Mare meva quin llamp, mai havia tingut la força del cel tant aprop del meu cos. Aqui sense voler accelerem el ritme i plovent a tot drap baixem cap al final del primer sector, Vallgrisenche, passant amb en Bodi sense adonar-nos. Primera etapa amb unes 12 hores, anem bé de temps. Ens dutxem, tornem a vestir, i com que segueix plovent em poso les mateixes sabatilles per córrer, error fatal on ho pagaré molt car.

Settore 2
Valgrisenche-Cogne
53,535km 4137D+ 4268D-

Tots apunt i comencem el sector on hi han els temuts colls de 3000 metres, enfilem muntanya amunt, de nit, plovent però amb moltes ganes. Ens esperen 11,4km i 1212D+ fins arribar a Coll Fenetre, abans però veient que el temps no afluixa i els llamps cada cop ens acolloneixen més, decidim parar al refugi Epeé a veure que fem, si continuem o parem a dormir. Mentres discutim el guarda ens diu que allò és passatger i que no durarà gaire, doncs li fem cas i sortim a coronar Coll Fenetre, aqui en Manel em fa posar amb la fita i ens fem unes fotos, ostia quin fred que fot.
Descendim ràpidament per una baixada acollonant, enfangada i on no pots cometre cap error perquè ten vas a can pixa, ostres com càstiga els quadriceps. Ben xops arribem al poble de Rhèmes on ens espera un caldo boníssim, ja es comença a veure algún cadaver a causa de la són. Segueixo menjant bé i tot el que es pot, perquè aqui comença el festival del segon dia Coll Entrelor un 3000. Ens agrupem tots i sortim de l´havituallament, el temps sembla que dona una petita treva i tornem a enfilar, aquest cop 6km i 1283D+. El grup aqui es trenca i tothom va avançant de nit pas a pas com pot, ja que aqui si et passes una mica de rosca notes com el cor comença a bategar més del compte a causa de l´alçada. Són qüasi les 7 del matí i conquistem Col Entrelor, el dia es trenca i el festival que tens davant dels ulls és espectacular, circs, glaceres... llàstima que fa molt fred i no puc estar-mi gaire estona.

Em trobo bé i comença un descens llarg i bastant pesat fins el poble de Eaux Rousses. Arribem junts amb en Clave i ens esperem a veure si arriben els altres membres del grup. Aqui parlem de que cadascú continuí pel seu compte ja que els ritmes són diferents i això és una lluita contra un mateix, a mi em sap greu, ja que no he vingut a buscar cap mena de posició i el que vull és disfrutar de la muntanya amb tot el grup, però em fan entrar amb raó ( ho això és el que ells creuen). Marxem el Carles i jo mateix a conquerir el que fins ara és la muntanya més alta que he pujat, Coll Loson 10,6km i 1642D+. El dia comença a ser radiant, sembla que les pluges no continuaràn i nosaltres pujant un 3300m, això és Pura Vida com diuen els germans Teres. Anem fent per uns corriols i paisatges al.lucinants, "ziga zaga", em fa mal el coll de tant mirar cap amunt, quines muntanyes, quin respecte que fan. Ens anem fent la goma amb bastants corredors en aquest punt, corredors on en el seu dorsal hi posa "Finisher Tor 2010" te´ls mires de manera diferent, amb respecte, busquen el mateix que tu, però per segona vegada, uff!!! Fent treballar la ment una vegada i un altre i mantenint llargues converses imaginaries amb el meu pare, ens plantem a sota del Coll on notes que et falta caixa, sembla que el cor hagi de sortir per un lloc o una ltre, quina canya!! Pujo i em penso que ho estic fent a bon ritme fins que de cop sento veus i em passa un paio puntejant com si res, ostiaaa!!!!

Un cop d´alt parlem amb els nois del control, quatre fotos i seguim gass baix no abans sense passar algún pas una mica complicat de cordes i cadenes, parem uns minuts al refugi Vittorio Sella on em curo unes llagues extranyes que m´han sortit als peus, em poso uns compeeds, un caldo i direcció a Cogne, després me´n dono comte que m´havia deixat tot el botíquin al refugi, el que el devia trobar es va fotre les botes, i havia pastilles de tots els colors. Un cop a la segona base de vida em torno a mirar els peus i tinc llagues per tot arreu, estic flipant. Li comento amb el metge, que em diu que no me les punxa pas i només me les tapa amb espadadrap. Vaig a dutxar-me, mengem una mica i intento dormir, dic intento perquè hi ha un paio que sembla un tractor dels anys 20, ostia com ronca el paio. El Carles si que aconsegueix dormir algo, jo desisteixo i marxo cap a les taules a berenar on tornem a coincidir amb el Bodi i l´Enric.

Settore 3
Cogne-Donnas
46,595km 1383D+ 2600D-

Abans que es faci fosc comencem la tercera etapa on mirant el road book t´alegres de que "només" hi hagi 1383 D+ on ens els pulirem al principi, tot coronant Col Fenetre a 2827m.Comencem a pujar una altre vegada, jo començo a tenir molesties a les plantes dels peus però de moment puc anar tirant, em concentro en avançar i avançar, sense importar res més. La pujada és força comoda, passem al costat d´una gran cascada, Lillaz, amb un soroll tremendo, quins paisatges. Segona nit i de moment vaig bé, ens coloquem els frontals, el cel és ben estrellat i comença a fer fred, espero a abrigar-me ja que a lo lluny ja es veuen les llums del Rifugio Sogno. Capgrós de mi arribo un pèl gelat al refugi, mare meva quin refugi. Hi ha menjar per un exercit, i diferent al que hem menjat en aquests dos dies, uns sof`s impressionants on hi ha algún corredor ben adormit, quina enveja... Primer de tot el que primer necessito són uns compeeds per les butllofes ja que comencen a rabiar. El guarda molt amablement me´n dona un parell i em curo, mentres parlem una estoneta amb el reporter de la revista Trail (haviam si hi ha sort i ens publica alguna foto). Un cop curat i després de menjar un caldo amb pasta ben calent tornem a enfilar els últims 300m que ens portaràn fins al Coll. Passen ràpid i de cop ja ens trobem desfent el desnivell que tant ens ha costat pujar. És per agafar-so amb calma perquè en aquest punt són 2.600 D- plens de pedres, arrels, fang... És tot un calvari, aqui tothom que et trobes està patint del mateix, els genolls comencen a notar el càstig, sort que a Donnas espero poder parar una estoneta i dormir. Continuem baixant i passem per dos refugis, on aprem poc més de 5 minuts per fer un café i seguir gasss cap baix. Després de fer tot un seguit de tobogans i de ponts penjats on hi ha un patí dñ altabaix que fot por arribem a Pontbosset, aqui parlem amb en carles de dormir una estona, putada, els tres nois de l´havituallament ens diuen que no.

Marxem un xic tocats tot travessant pobles, trams romans i asfalt fins que per fi arribem al punt més baix de la cursa, Donnas (330m). Agafem la bossa, ens dutxem i ràpid cap al metge on aqui si que em punxen les quatre butllofes que de moment he acumulat, ostia com crema el betadine, el que pobre home em fa una operació on sembla que me´ls deixa prou bé per poder continuar.

El Carles dorm i jo no tinc collons de tencar els ulls, això que estic fet pols, serà la cafeïna? No sé que és però som dimarts al matí i encara no he acuclat els ulls, fotaré un pet espectacular.

Settore 4
Donnas-Gressoney Saint Jean
53,542 4584D+ 3585D-

Ben nets, menjats i curats ens preparem per la quarta etapa, la que tothom li té respecte, la que et plantes en els 200kms, la que et fots un desnivell de la ostia, en definitiva, molt salvatge. Sortim amb molta calor, però amb moltes ganes, de moment pujant els peus semblen que aguanten, la son de moment no ataca, o sigui que amunt!! Ens ajuntem amb en Paco, un tros de pa, malagueny i amb un curriculum muntanyenc brutal, aqui la gent està curtida en mil batalles. Pugem uns 5km i 300 D+ fins el poble de Perloz on hi ha un grup de dones on tenen muntat un tiberi que fot por, he de dir que tot el voluntariat d´aquesta cursa és per treure´s el barret, t´ho donarien tot. Després d´omplir el dipòsit enfilem muntanya amunt fins el Rifugio Coda a 2224m, fa molta calor i les previsions són iguals pels altres dies de cursa, o sigui que ja ens podem anar calçant. La pujada és bastant suau, 1600 D+ en 12km per un bosc super alpí ple de ziga zagues, em recorda molt pujant cap al refugi de Colomers. Disfrutant del paisatge i escoltant Obrint Pas pugem a bon ritme fins a Coda, les vistes són increibles i l´ambient sensacional. Parem a omplir i menjar una mica i com que hem pujat, doncs tornem a baixar cap al meravellós Lago Vagno. Té un color preciós, turquesa, em quedaria per sempre més en aquest lloc sinó tingués familia. El dimarts s´acaba, el sol comença a perdrés darrera les muntanyes mentre nosaltres estem apunt de coronar Col de Marmontana després d´haver superat una altre cop 800 D+ en 6km, quin espectacle, el que estic molt amoïnat pel tema son ja que aviat farà 3 dies que rondo per la muntanya sense poder dormir. Baixant anem passant llacs i travessant valls increibles, on amb la llum dels frontals és pura magia. Aquest tram és un tobogan de parets d´uns 300 D+ amb molta pedra, molt tècnics, sobretot el Colle de la Vecchia (últim cim abans de baixar cap a Niel) on ens quedem sense respiració després de treure el cap entre les dues lloses gegants. Niel queda a sota mateix, ben il.luminat, preciós.

El que no és tant preciós és la punyetera baixada fins arribar al refugi, duríssima, amb un mal les llagues dels peus que em comencen a fer veure fantasmes. Arribem a lloc i decidim dormir un parell d´hores (fora de les bases de vida és el que et deixaven) primer per això toca parada amb el metge que em revisi els peus. Em trec els mitjons i m´asusto de com està el tema, aquesta quarta etapa plena de pedregots m´ha minat els peus, Sergi a partir d´ara toca patir i tirar. Intentem dormir amb unes tendes que tenen instalades però és impossible, fot un fred brutal i la gent que entra a la tenda et va despertant, o sigui que marxaré un altre cop sense dormir, ja van tres nits i ja no puc més, em començo a notar buit. Al cap de dues hores fotem el camp d´allà molt ratllats tots tres, ja que en Paco continua l´aventura amb nosaltres. Enfilem cap Col Lazoney 4km 832 D+ deunidó quin pepino, i jo que vaig coix i no ho veig gens clar, tinc ganes d´arribar a la base de vida i descansar de veritat. El carles tira i jo vaig fent amb el Paco, amb qui em trobo molt a gust i tot xerrant sens fa de dia coronant a 2400m.

No em cansaré de dir-ho, però aquesta vall és espectacular, estic fet pols però molt content, ja que estic a 9 km d´acabar la quarta etapa. El descens el faig molt lent i trucant a la familia on els hi vaig explicant les penúries de la última nit, però sem passa ràpid i de cop tot sortint del bosc ens trobem xafan asfalt, després d´una etapa dura on ens ha portat al voltant de 20 hores. Som a Gressoney (km 200 i 15000 D+ una bogeria) dimecres al matí, i com porto fent desde dilluns el primer que busco és el metge, on em fa unes cures al.lucinants, amb molt de tacte, el tio porta el "chaleco" de finisher de l´UTMB, o sigui que deu saber el que estic patint. Tinc molta gana, aqui em menjo dos plats de macarrons pomodoro i dos capuccinos que em deixen com nou. Parlem amb el Paco i quedem que no dormim, és d´hora i ja dormirem pel bosc quan la son ens ataqui de nou.

Settore 5
Gressoney-Valtournenche
36,018km 2749 D+ 2676 D-

Marxem del Palazzeto i seguim el riu per una via verda, en busca de la ansiada base de vida 6, fa molta calor i és ben d´hora, o sigui que avui tornarem a acabar ben cremats, tinc la cara i els braços ben negres, més que negres socarrimats de tantes hores campant per la muntanya. vaig llegint missatges, és increible el que heu aconseguit tots tant amb sms com trucades, l´energia que pot arribar a donar unes paraules sinceres i d´ajut, no em cansaré mai de donar-vos les gràcies. Amb l´emoció i les llagrimes als ulls vaig tirant direcció al Rifugio alpenzu, parada per omplir bidons i provar el Durbitan, encara no n´havia pres mai, però la son m´està castigant de mala manera i juntament amb les llagues als peus semblo un engendro voltant per la muntanya, lamentable.

La pujada a Col Pinter (és fa entre senders i rius per una vall preciosa) d´uns 11km i 1400 D+, és de bon fer, el que el sol apreta i has de beure sinó vols patir deshidratació. Ens anem fent la goma amb dos francesos on pujant els passo i baixant em passen, si hagués estat bé ni m´ensumen els gabatxos. Amb rabia i sense mirar amunt pujo i pujo fins que aconsegueixo arribar a Col Pinter 2776m, on les vistes tornen a ser d´escàndol. Després de disfrutar una bona estona, ja que pujant no em fan tant mal els peus, toca a tornar a patir de valent. baixada de 1000m D- fins a Saint -Jacques on m´espera una altre cura intensiva. Crec que hasta els cargols m´avançarien amb el ritme que porto a les baixades, però a base de coratge i missatges penso avançar fins que acabi o caigui mort.

Em torna a caçar en Paco i tot xerrant la baixada se´m fa més entretinguda. Abans d´arribar al poble, passem per una caseta on dues noies ens paren que prenen algo, agafem una cola pels dos i aprofito per mirar-me un dels peus que em fa molt mal. Al veure-ho una d´elles entra a casa i em treu el botiquí i em d´on una espècie d´ungüent casolà que diu que el fa ella, que me´l posi a les llagues que no em faràn tant mal. Es desviuen per nosaltres, és realment extraordinari.

Parada curteta i marxem no sense abans despedir-nos i agraïr el tracte que ens han donat. A mitja tarda i després d´un altre descens horrorós arribem a Saint-Jacques, demano "il dotore" i mentre em curen m´adormo 15 minuts. Impresionant com em desperto, el cos humà cada cop l´entenc menys, porto quatre dies de carrera i no he dormit n´hi dues hores. Fem un café i tornem a enfilar cap al Col di Nana 2770m passant pel Rifugio Gran Tournalin on sembla un macrohotel a 2535m, espectacular, tot de fusta i mab una gent super amable, amb molt de menjar un altre cop. Ens mengem una sopa de verduretes boníssima i un capuccino que treu els sentits, són qüasi les vuit del vespre i es va fent de nit, parlem amb en Paco a veure que fem, i decidim acabar de fer el coll, on queda poquet i mirar d´acabar la cinquena etapa abans de mitja nit. Em fa molta pena haver de marxar del refugi, s´hi està tant bé, però lo bo s´acaba, i més aqui al TOR. Amb una lluna plena espectular i un cel amb milions d´estrelles protegint-nos a cada un dels corredors i voluntaris arribem a Col di Nana i comencem un altre descens difícil, llarg, horrorós i molt pesat de 1500 D- fins al poble de Valtounenche. Aqui el mal és tant insoportable que arribo a marejar-me un parell de vegades, juntament amb la son i tot plegat, són moments de crisi molt difícils que encara avui escribint aquesta etapa no sé ni com els vaig poder arribar a passar. Per fi i molt desesperat cap a les 23:00 de la nit de dimecres arribem a una mena de teatre on el primer que fem és dutxar-nos i vestir-nos per aqui si, anar a dormir tres o quatre horetes ben bones. No abans sense passar pel metge i pobre, rebentar-me una mega butllofa al dit gros que semblava ben bé una piloteta de ping-pong. Fins i tot a mi mateix m´hagués fet fàstig rebentarme-la. Un cop curat cap a dormir i aqui si que dormo tres hores i perque em va despertar el Clave sinó n´hagués dormit dues més. Busco en Paco però no el trobo, enmig de tants llits i tanta gent no sé on s´ha fotut. Són les 3 de la matinada de dijous i estic ko, estic esmorzant amb els ulls tancats, em noto buit, necessito dormir una mica més, però el Carles diu que tirem.

Settore 6
Valtournenche-Ollomont
44,161km 3404D+ 3534D-

Marxem amb en Carles, a poc a poc fins que la musculatura torni a treballar, ara mateix està tot contracturat i semblem robots, alpinistes apunt de conquerir un 8000. Sort que en pocs minuts tot s´engrassa i un encara que no s´ho cregui ja torna a estar en cursa. Aquest cop anem a buscar Col Fenetre de Tzan 2.738m, una pujada d´uns 14km i 1200m D+ amb algún tobogan pel mig i ascendint per un bosc i passant per sota d´una pressa espectacular, com les de les pelicules d´en Bond, amb infinitat de llumetes i faroles, mare meva si rebentés això. És de nit i começo a tenir al.lucinancions, sento veus i veig cases on no n´hi han, sort que ja m´ho coneixo d´Andorra tot això, per sort no passa gaire estona que ja tornem assentats en una altre refugi, Rifugui barmasse. Fa fred i a dins si està perfecte, vull dormir 20 minuts però en Carles diu que no, que ell tira, hi comença a haver tensió i acabarà petant, hi han coses que no entenc. Marxo d´allà de mala gana, m´hi havia d´haver quedat però anem tirant, ell davant i jo darrera. Em fan mal els peus i m´adormo, de cop m´adono que no hi han marques, ja ens hem encigalat, retrocedim i per sort no ha estat gaire estona. Em torno a posar Obrint pas i em prenc una ampolleta de cafeïna, i decideixo que a partir d´aqui vaig sol, a veure si em caça en Paco i ja anirem fent junts. Abans de fer cim, hi torna a haver una caseta amb un petit havituallament, on tornem a coincidir amb el Clave, no paro gaire, fa fred, em prenc un café i cap amunt. Aqui ben bé no sé que acaba passant i acabem discutint, ell que vol tirar i jo que no puc, doncs l´invito que marxi que jo vaig més bé sol, estic més trànquil.

Aqui ja definitivament ja no ens veiem més fins Courmayer. Amb la meva música i guanyant desnivell a rribo al coll, el sol comença a fer presència i m´he de treure roba. Aquesta sisenaetapa és diferent a totes les altres, la primera pujada és la més llarga, però després et mantens a molta alçada i vas fent colls amunt i avall tipus Olla de Núria. Apareix el Cervino i amb ell el meu pare, s´em salten les llagrimes de cop, li encantava aquesta muntanya, sempre parlava d´ella des del dia que van anar-hi amb ma mare en un viatge que van fer per Suíssa.

Estem vorejant els 3000m i apareix aquella piramide davant teu de més de 4000m i realment és de les coses més al.lucinants que he vist mai. Van passant les hores i molt poc a poc també els kms, només penso en Ollomont, final de la sisena etapa, encara queda però el meu cap està tocat, les forces s´acaben i no sé com fer-ho. Vaig mirant el mobil i en quan sona un missatge me´l miro ràpidament, això és un plus de "x" kms més, en quan no tinc missatges doncs soc jo el que truco, necessito la veu de ma mare i la Meritxell, em diuen que tiri, que "només" em queden 60km, i entre llagrimes els hi dic que ja ho estic fent, però que mai més penso patir tant, cada passa és dolor, dolor a tot el cos, això és insufrible. A mitja tarda em torna a agafar en Paco i xino xano anem fent Colls, Col Terray 2775m, Col Chaleby 2693m, Col Vessona 2788m fins que arriba el maleït descens a Closé. Són 1300 D- que em fan veure les estrelles, un començament molt tècnic per una tartera, seguit per un sender on cada passa els tormells t´engeguen a pendre pel sac, dramàtic. M´he quedat sol i baixo com puc, ja que el meu ritme passa de penós a lamentable, fins que tot té un final i per fi s´acaba aquell infern, arribo a un prat i en Paco m´està esperant, em sap greu i li dic que tiri, que soc una càrrega i que ja m´ho faré sol. Em diu que val però m´invita primer a fer una dormideta de 20 minuts, li prenc la invitació i ens estirem sota un arbre. Al cap d´un quart d´hora per això ens despertem els dos per les picades de les formigues que se´ns estaven menjant, collons, si estem allà un parell d´hores només hi queden els ossos. La migdiada si se´n pot dir així sens ha posat de primera i ell tira cap a Closé, jo al meu ritme i arribo una mica més tard. Miro l´hora i no m´hi estic n´hi dos minuts ja que vull mirar d´arribar a Ollomont. Aqui no em faig mirar n´hi els peus, em fa por, tinc els tormells d´una embarassada i se m´hi estàn fent pupes perquè em freguen amb les bambes. Tornem a enfilar cap a l´últim coll del dia, Col Bruson, pujada de 1000 D+ i 7km, de bon fer fins al final, que és molt dret i pedregós. La faig molt bé i bastant ràpid ja que em tiro mitja hora parlant amb el meu germà pel mobil, em dona pota i pujant no em fan tant mal les butllofes. Un cop d´alt per fi veig el poble d´Ollomont, però no ens enganyem, almenys i tinc hora i mitja o dues fins que hi arribi. És el que m´ha agradat menys del Tor, l´aproximació als pobles i a les bases de vida, eren eternes, i acabaves desquiciat, i més suposo en el meu cas que no en podia córrer n´hi una. Almenys com havia pogut preveure arrivo a Ollomont de dia, el dijous ha estat un martiri però li he clavat l´estaca al Tor, em queden dos dies per poder fer la setena etapa i arrivo a Courmayer encara que sigui com un llimac. Entro al pavelló i vaig a veure el metge, no aguanto el mal als peus i cada cop que miro a sota m´espanto. M´estiren a la camilla i per primer cop en tinc un per cada peu, quin luxe. M´intenten treure les Brooks però no surten, estàn soldades als meus peus, és flipant. Em diuen que per anar bé haurien de fer-hi uns talls, dos als costats i un per darrera, els hi donc l´ok, estic al.lucinant del moment aquest. Al koala l´hi hagués encantat de veure allò tant Xtrem. Em fan unes cures prous bones per poder soportar l´última etapa, els hi deixo les bambes de record i me´n vaig a dormir. Vull tornar a dormir un parell d´hores i sortir per arribar el divendres de dia a Courmayer. Són qüasi les onze de la nit que em poso al llit i a la una ja em sona el mobil, quin martiri, no sé ni com em llevo i baixo a menjar. Uns macarrons a les dues del matí, un café, un durbitan i cap amunt. Abans però demano unes estisores per fer uns talls a les Icebug noves perque no m´entren, només tenien 100km pelats.

Settore 7
Ollomont-Courmayer
49km 2905D+ 3104D-

Surto tot sol, buit, fet pols, fa dies que estic aprop de l´infern però en poques
hores tocaré el cel. Vaig fent a pas de tortuga cap a Col Champillon 2707m, pujada per dins un bosc espés, molt dreta d´uns 6,5km i 1300m D+, vaig fent "s" i comencen les al.lucinacions, dinosaures que un cop m´hi acosto són arbres amb les seves branques, mantinc converses amb mi mateix, són moments de certa preocupació però menys mal que poc abans de fer el coll arribo al Rifugio Champillon, entro mort, la noia ho veu i m´ofereix dormir, jo no vull, però m´agafa pel braç i m´acompanya al llit. No em trec ni la motxilla ni les bambes, em posa una manta per sobre i em diu que quan passin dues hores em despertarà. Pobre, semblava un nen petit, només em faltava que em poses un bibi a la boca. Em toquen la cara i torno a veure la noia, em diu que han passat les dues hores i jo no m´ho crec, si sembla que han passat dos minuts!!! No vull marxar, però no em vull recrear gaire perquè ha arribat el dia de matar al Tor. M´assento a taula i em prepara un capuccino que em recorre tot el cos i de cop sense saber com torno a estar com un tronc. Li dono les gràcies, fins i tot l´abraço, no ploro per vergonya, però ho hagués fet, m´ha fet de mare durant unes hores i no sap com li agraïre durant tota la meva vida. Me´n vaig d´allà amb molta pena però vull acabar de dia i no em puc encantar, són les 4 del matí i encaro els últims 300 D+ que separen el refugi del coll. Tinc els sentiments a flor de pell i cada cop que penso en el meu pare, la familia, i en tots vosaltres no paro de plorar, camino i ploro, realment és molt estrany. Per fi veig sortir el sol en el descens cap a Saint-Rhemy, estic feliç perquè estic apunt d´acabar la bogeria més gran que haure fet mai, ha estat duríssim, molt en part per les plantes dels peus, no m´han deixat disfrutar del que hagués disfrutat realment d´aquesta cursa, però ja sabem tots que en un Ultra hi han tota mena de contratemps que un ha de mirar de superar. Vaig perdent alçada i començo a divisar la llarga pista que ens portarà al poble de Saint-Rhemy, en tinc ganes de trepitjar pla durant una llarga estona, els meus peus m´ho demanen a crits. Arribo a l´havituallament de Ponteille Dessot, hi veig menjar on fa sis dies que no menjo, tot un luxe, llàstima que no vull perdre temps i marxo esperitat. Em queden 10km de pista fins a Saint Rhemy i els aprofito per trucar, trotar una miqueta, el que les llagues em deixen i pensar amb tot el que m´ha arribat a passar desde que va començar la carrera. Per fi deixo la llarga pista i arribo al poble, molt bonic, turístic i amb unes pistes d´esqui guapíssimes. Aqui si que menjo un platet de caldo, embutit i unes galetes, ja que em d´encarar l´últim coll, Col Malatra 2936m, una paret de pedra acollonant i on sinó fos perquè Courmayer està darrera d´ella et posaries a plorar. Són les onze del matí i fa molta calor, comença l´aproximació cap a Malatra, 12km i 1400 D+, lenta molt lenta. Em passa l´Enric com una moto i em diu que vagi amb ell, li dic que no puc i que en poques hores en tornem a veure. Mica en mica aconsegueixo dominar aquell massis de pedra dret, tant imponent i en el que quan un acaba pujant pels graons metàl.lics que hi han al final sap que allò a acabat. No tinc paraules per descriure el que estàn veient els meus ulls, sembla com si acabessin d´obrir una finestra a d´alt el coll i et possessin tot el massís del Montblanc als ulls.

El cap em parla i m´avisa de que allò s´està acabant, de cop m´entristeixo, tinc moltes ganes d´arribar a Courmayer però no vull que allò s´acabi tot i el patiment que porto a sobre. Serà que estic delirant? Segur que si, he abusat massa de la cafeïna i els ibuprofens i em sembla que vaig mig dopat, Sergi tira cap avall i matem això d´una vegada.

Intento trotar però més impossible, faig servir els bastons de crosses i mica en mica m´acosto a Bonnati, fins que em criden i de cop se m´apareix en Bodi, no sé si és ell o una imatge, ens abracem, plorem, una imatge per la història. Avancem al meu ritme i li dic que tiri, que el pot córrer i jo no. Em diu que anem junts fins Bonnati i després ell tira. Arribem al refugi i ens clavem una cervesa, que per cert em puja bastant al cap. Marxem i en Bodi s´esvaeix de cop, ara el meu objectiu és Bertone, aquest cami ja el conec i em passa més ràpid del que em pensava, tobogans per una alfombra fresada de tanta gent que arriba a fer el Tour del Montblanc. Arrivo a Bertone i el somni de poguer arribar de dia sembla que el podrem complir. Arrivo al refugi amb un francés, els dos fem el mateix, ens demanem una "birra morati" i ens assentem disfrutant de les últimes hores d´un viatge d´anada i tornada al paradís fent parada a l´infern. Estic emocionat i no vull marxar, això s´acaba, però m´aixeco i em llanço com puc pel sender sense parar de pensar en l´entrada a Courmayer. A mitja baixada em trobo en Manels m´hi abraço com un nen petit, estic content però m´entristeix perquè s´ha quedat a les portes del somni. Amb ell vaig fent els últims metres avans d´entrar al poble on tremolo d´emoció a l´escoltar la gent, l´speaker i els esquellots que tant m´agraden. Entro pel carrer principal i m´abraço amb l´Eugeni, amb tothom que puc fins que per fi, divendres a les 18:28 i després de 128 hores acabo el TOR DES GEANTS.

No m´allargaré més perquè ja ho he fet prou, només donar les gràcies un altre cop a tothom i dir que és una cursa realment dura, molt dura, però única. Un cop l´has fet, mai més seràs el mateix.

IN BOCA EL LUPPO

TOR DES GÉANTS noticia a manresainfo.cat

2011-09-24T10:34:00.007+02:00

Païnt de mica en mica el que ha suposat aquest llarg viatge de 330km i analitzant dades, fotografies, fent memoria dels llocs, pobles i paisatges que he estat aquesta última setmana. Per fer una crònica a l´alçada de la cursa (això espero) necessito més temps, per això de moment us deixo la noticia que van publicar a manresainfo.cat gràcies al meu gran amic Raül "Koala" que em va fer una petita entrevista, gràcies a tots per tot el suport que m´heu donat i gràcies a l´equip dels Koala´s, sou benparits :)

Cots finalitza una cursa de més de 128 hores per la muntanya

El millor esportista de Sallent del 2011 aconsegueix acabar el Tor des Géants, una de les proves d'ultraresistència més dures del món Sergi Cots en el transcurs de la prova d'ultraresistència.

L'esportista sallentí Sergi Cots del Koala's Team Skyrunners va assolir la fita de finalitzar el Tor des Géants després de córrer per la muntanya durant més de cinc dies. Tot i disputar-se'n tot just la segona edició aquesta cursa està considerada com una de les més extremes del món ja que superaria l'Ultra Trail del Montblanc si es fes en les dues direccions de forma consecutiva.

Coincidint amb la Diada es va donar el tret de sortida al Tor des Géants, una cursa de muntanya de 330 kilòmetres i 24.000 metres de desnivell positiu que recorre els paratges alpins de la vall d'Aosta a Itàlia per la Via Alta núm. 1 i la Via Alta núm. 2. El recorregut travessa valls d'alta muntanya i colls de més de 3.000 metres a l'ombra de gegants com el Montblanc, el Cervino, el Gran Paradisso o el Monte Rosa, i d'aquí l'anomenada de la prova.

Enguany es disputava la segona edició i van prendre-hi part 550 corredors provinents d'arreu d'Europa dels quals només 301 van aconseguir fer el traçat circular amb sortida i arribada a Courmayeur. El guanyador va ser el suïs Jules Hernry Gabioud amb un temps de 79 hores i 58 minuts. El primer català va ser Eugeni Rosselló que va arribar en desena posició en 98 hores i 17 minuts. El darrer classificat va arribar dissabte, a les 15:54 de la tarda, després de gairebé 150 hores de competició. La resta de catalans van tenir sort diversa ja que en Carles Claveria i en Francesc Boada van poder finalitzar la prova, mentre en Marc Grases i en Manel Balet van haver d'abandonar.

Sergi Cots va fer gala de la seva categoria i estratègia com a corredor d'ultrafons i va demostrat perquè va ser escollit millor esportista de Sallent el 2011. La seva aventura va finalitzar divendres a les 18:27 hores, després de 128 hores i 27 minuts de travessa. Els moments viscuts en una epopeia d'aquestes dimensions són de tota mena, i les anècdotes incomptables. Poc després d'acabar, però, el patiment encara és el record més viu. Les butllofes i les ferides als dos peus provocades per la pluja de la primera nit són la seqüela física d'un repte una magnitud que costa d'imaginar.

La superació del dolor va ser el repte principal, juntament amb la son. "Des de diumenge fins divendres a la tarda vaig dormir un total de set hores: una estona tres hores, una altra dues i mitja, i vàries dormidetes de mitja hora. Paràvem a qualsevol lloc i posàvem l'alarma per a tornar a despertar al cap de 20 minuts. El més sorprenent és que despertaves com nou", explica el protagonista.

El suport rebut des de la distància per part de familiars i amics va ser fonamental, segons el mateix Cots, perquè aconseguís acabar la travessa. Un company i amic va facilitar el seu número de mòbil a través del fòrum corredors.cat, i en Sergi va rebre "un autèntic allau de missatges que em van ajudar moltíssim a superar els mals moments, a tots ells els hi vull donar les gràcies", recorda emocionat.

Els missatges i trucades de la família el van esperonar, però va ser sobre tot la força que li aportava una persona molt especial que el van anar fent avançar i, finalment, el van dur de tornada a Courmayeur: "Durant dijous i divendres vaig haver de deixar de córrer, caminava i només pensava en avançar, mica en mica però en avançar. No podia tornar a casa havent-me retirat d'aquesta bonica cursa. A més li devia al meu pare, ja que des que va morir el novembre passat corro per a ell i només per a ell."

I ara, mentre les ferides es guareixen, ja toca pensar en els següents reptes. De moment el calendari es presenta amb la Naturetarils Cavalls de Vent a principis d'octubre i la cursa de Muntanya Barraques de Vinya de Manresa. A mig termini en Sergi Cots té clars els objectius: "De cara l'any que ve si pogués m'agradaria fer una cursa pel desert, per etapes. No sé, primer ho he de parlar amb la família que són els que més pateixen alhora d'assumir aquests reptes, ja que necessiten de moltes hores d'entrenament i sacrifici. I de molts calés...".

Ronda dels Cims (170km 11800m d+)

2011-07-18T21:31:00.003+02:00

Primer objectiu serio de l´any, i primer fiasco important, estic tocat però penso lluitar i poder cumplir el somni del TOR. Han passat dues setmanes de la bona cursa a la Nuria-Queralt (encara he de fer la crònica) i ja som a Andorra esperant la sortida de divendres. Estem tots ben acollonits però amb unes ganes boges de començar. Jo no acabo d´estar del tot bé, estic molt intrànquil i neguitós d´estar aqui a Andorra. Fa vuit mesos vaig passar en aquest petit país, els moments més durs de la meva vida i vaig decidir de fer aquesta cursa per dedicar-la exclusivament amb el meu pare. Som divendres 15 de Juliol a les vuit del matí i 138 "sonats" sortim d´Ordino direcció cap a les inmenses muntanyes Andorranes. Sortim amb en Clave i el Lluís anar fent kms sense passant-se de ritmes, aixó és molt llarg i no és pot fer el burro. Encarem la primera pujada seria cap a la Collada de Ferreroles, pujada bastant dreta amb una Vall preciosa, aqui avancem a bastanta gent, on mica en mica tothom acaba posant-se al seu lloc. Un cop al Coll, baixada bastant extrema direcció al Refugi de Sorteny, on ens trobem amb en Massa que fa de voluntari. Mengem i continuem la nostra aventura cap a la Portella de Rialb, seguint el riu on anem omplint els bidons, ja que aqui el sol apreta i només fem que beure. Cada cop estic més neguitós perquè s´acosta el km 36, segueixo amb molta força però hi ha algo al meu cos que no funciona, fins al punt que he de trucar a la Meritxell per sentir la seva veu i calmar-me una mica, ho aconsegueixo i segueixo tirant, això si, molt fotut. Un cop al Coll, baixada bastant corrible fins tornar a pujar cap l´Estany Esbalçat, on en poca estona arribarem al segon havituallament, a Arcalís. Mengem, em canvien la balissa que em diuen que no va i enfilem cap al cim de Cataperdís, un massís imponent pedregós sobre les pistés d´esquí. Aqui si que les cames em fan figa quan veig el cartell dels Estanys d´Angonella, mare meva, el cos entra en un estat d´ansietat, on em costa fins i tot caminar. 500 metres més amunt passem pel Coll del Cataperdís, on les vistes són espectaculars, i on aqui si que m´enfonso emocionalment quan diviso els estanys, comencen a venir-me tot de records amb el meu pare, els ulls s´humiteigen i baixo per la tartera a tot drap per poder ficar les mans dins l´aigua dels estanys com si fos amb ell a qui toqués. Són moments duríssims, parlo amb ell, només faig que demanar-li que em doni forces per seguir, però jo sé que no podré continuar, no tinc forces per res més que no sigui plorar, estic amb un nús a la gola i amb una ansietat brutal. L´únic que em fa feliç és saber que ens va deixar sense patir i en un dels llocs més bonics que hi pot haver en aquest món.

Després d´estar uns moments amb ell en aquesta vall tant increible, em despedeixo, li dic que un dia d´aquests hi tornaré per estar amb ell molta més estona de la que m´hagués agradat. Segueixo el cami direcció al Clot del Cavall, tinc molt clar que no tinc gens de ganes de seguir amb aquell patiment i li comento amb en Clave que al Pla de l´Estany plego, parlo per telefon amb la meva mare i la meva tieta on em diuen que tiri, que a el li agradaria, però no puc, em sap greu però és massa dur. En Carles sap lo malament que ho estic passant i ni tant sols insisteix en que continuí, tot al contari, que em diu que si jo plego ell també. Merda!! Això em fa molt mal, ja que em sento culpable del seu abandonament, però ell diu que no, que no està disfrutant i que sense mi no té motivació. Gràcies Carles, això que vas fer és molt gran, ara que sapigués que em va saber molt greu, gràcies germà. Al km 44 sota del Comapedrossa, al refugi del Pla de l´Estany va acabar el meu periple per Andorra, després de passar un altre cop per uns moments molt durs i haver d´abandonar una de les curses on li tenia més ganes. L´any que ve hi torno, i papa aquest cop l´acabo. Fins aviat!!

Vull felicitar a tots els companys que van poder fer realitat el seu somni i poder acabar, tant la Ronda, com el Mític i l´Iniciàtic.

Ultratrail de Sobrarve (65km 3500m d+)

2011-06-25T15:08:00.005+02:00

Ja tenim el pont de Sant Joan aqui i això vol dir que marxem amb la familia cap a Aínsa, en uns bungalows molt guapos i a descansar, bueno això ells... Doncs clar jo ja m´havia buscat l´excusa perfecte per marxar de casa i estar tots contents, un Ultra. Arribem divendres i deixem els trastos al bungalow, ens trobem a la familia Claveria, la de l´Enric i anem a la piscina. Ben dinat i cap al tard anem al casc vell d´Aínsa on s´hi troba el castell, lloc molt xulo i ben conservat, a buscar els dorsals per l´endemà, on el meu tiet Miquel va i es queda amb el dorsal que havia deixat lliure el meu germà, amb dos ... Aqui aprofitem i ens entaulem uns 20 i pico en un restaurant amb unes vistes acollonants al pantà d´Aínsa. Un parell de Volls i un bon sopar i cap a les dotze de la nit ens fiquem al llit. Em sona el despertador a les 5 del matí, ens vestim i sortim cap al castell caminant, allà comença la cursa. Torno a menjar una mica ja que el cos m´ho demana, em prenc un café, escoltem el Briefing, minut de silenci per la malaurada mort de l´Irene Edo (va perdre la vida mentre feia el que més li agradava, córrer) i au tots a córrer. Sortim uns tres km neutralitzats i un cop agafem el Gr19 el grup comença a trencar-se. Anem fent amb el Clave, el seu cosí i l´Enric a bon ritme, sense cremar-se, i ens mengem els 24km de tobogans fins a la Fortunada en 2 hores i 30 minuts.

Aqui mengem una mica i comencem a enfilar la primera de les dues pujades fortes, direcció al poble de Tella. Són vora les 9 del matí i comença a fer una calor bastant dura, de moment anem fent tots però el grup es va trencant, jo tinc ganes de marxa però em van frenant, gran encert. Sense cansar-me gaire arribem a Tella, poblet on sembla que no han passat els anys, vell, rústic, amb gallines i conills a peu de carrèr, molt xulo i trànquil. Baixem uns metres i tornem a enfilar ara si en busca del port per on ens ha de portar cap a Bielsa, Portiello de Tella 2100m.

A bon ritme anem fent però el grup es torna a trencar, jo i l´Enric decidim pujar fins d´alt i ja esperarem al Carles i el seu cosí que té problemems amb la Fascitis. L´últim tram és dret i camp a través, amb unes vistes on el cap es queda en blanc i l´únic que pots fer és al.lucinar i voler fer tots els cims que tens al voltant.

Al cap d´uns minuts arriba en Clave i ens tirem cap a Bielsa per una baixadeta pel mig d´una tartera bastant interessant. Gassssssssss cap avall i en 40 minuts som al punt de la marató, poble de Bielsa (6hores 30min). Molt bon ambient i gran havituallament, tornem a menjar fort, bueno al carles ja fa estona que va tocat i no li entra res, malament!! Aqui em trobo l´Albert una mica ratllat perquè s´ha perdut i diu que plega, "no home no", "vine amb nosaltres", no s´ho pensa i marxem. Una mica de trote al costat d´una riera amb una claretat de l´aigua espectacular, per poc no ens hi tirem, la calor que està fent a les dotze del migdia ens està deixant secs. Sort que entrem dins un bosc espés on el sol no hi toca però mica en mica la sensació de xafogor en deixarà més d´un arrossegant-se com un llimac.

De moment em trobo bé i vaig tirant, l´Enric puja i em deixat el Carles que vagi fent, anem guanyant alçada fins la Cruz de Guardia 2116m. Sort en tenim que pel cami es va creuant un riu i literalment ens hi fotem dins, remullant-nos totes les parts del cos, sort en tenim. Un parell d´hores i estem d´alt del Coll, descansant i esperant en Clave a veure com arriba. 30 minuts després treu el cap i sembla un cadaver el pobre, porta una pàjara important, s´asseu i li porto un parell de platàns, apenes pot menjar res i està molt fos.

Uns minuts després li foto canya i comencem el descens fins a Senyes, descens una mica guarro amb corriols sense desbrossar i plens d´ortigues, acabem amb les cames fetes un cromo. Aqui jo vagig tirant i esperant, marcant una mica el ritme a veure si s´animen i troten una mica. Costa però arribem a Serveto on hi ha l´últim repetxo d´uns 200m d+, curt però intens sota el sol abrassador de Sobrarve. Muntanya amunt fem el repetxo, quedem 8km i els dic que enecessito marxa i que necessito trotar una mica, sinó se´m fara molt pesat. Em sap greu però marxo direcció Plan on tinc ganes d´acabar i descansar una estona, amb 10 hores i 40 minuts entrem a meta amb l´Albert i el Jan, on amb 2 anys ja en porta unes quantes, a veure si s´enganxa :)

Al cap d´una estona arriba en Carles i l´Enric. Felicitar al Miquel, al LLuís i la Maite per haver-se treballat la marató en un dia molt i molt dur, es demostra la qüantitat d´abandonaments que hi va haver. A les vuit del vespre sopar de corredors al pavelló de Plan i cap a Aínsa a dormir després d´un dia molt llarg, intens i espectacular.

L´endemà diumenge enfilem tots cap a refugi de Viadós on ens espera un magnific menú, però sobretot unes magnifiques vistes de la vall del Possets, hi tornaré. Aquest caps de setmana són dels que et queden a la memoria però m´entristeixen una mica, ja que ens falta el meu pare al nostre costat. Tot aquest esforç i voluntat en les curses tu me l´has ensenyat. En una setmana més, la clàssica, Nuria-Queralt.

Cavalls del Vent (75km 5200m d+)

2011-06-11T21:48:00.001+02:00

Portem uns dies de pluja i sembla que no vol parar. El cadí té d´estar espectacular, som divendres 10 de juny i hem quedat uns quants colegues per fer la travessa dels Cavalls del Vent. A les 20:00 de la tarda plou amb ganes al mirador de Gresolet, agafem les motxilles amb el meu germà i pugem cap al refugi Estasen on hem quedat amb en Clave, en Lluís, el Roger i el Jordi per sopar. Puntualment a 2/4 de 9 sopem i ens comencem a preparar els trastos ja que a les 22:00 volem sortir.

Aqui arriben en Guido, el Joel i l´Oriol, que s´apunten a fer la travessa amb nosaltres. Arriba l´hora i sortim direcció Gresolet, on la baixada està fatal i no parem de llepar el terra, 40 minutets i ja estem fitxant al refugi. Marxem ràpidament encarant la pujada que ens portarà al Coll de la Bauma, el terreny està fatal, molta aigua i fang on costa avançar i les cames pateixen més del comte. A sobre comença adescàrregar de valent i ens posem els "packlites" per no acabar com peixos. La sensació d´estar de nit, sols amb els frontals i plovent, és indescriptible, senzillament al.lucinant. Anem fent grupets i xerrant tot trotant i ens posem als peus dels empedrats, Cal Cerdanyola. Aqui em prenc un gel on se´m creua a l´estòmac. Anem pujant mica en mica pels Empedrats i travessant la riera, baixa força aigua però em pensava que estaria molt pitjor. En 50 minuts estem al refugi de Sant Jordi, on carreguem aigua, fitxem i tirem direcció Coll d´escriu, portem 3hores i 15 minuts. Anem avançant en la nit, para de ploure i sembla que el temps s´obre ja que aparèixen algunes estrelles. Fa fred i anem ben xops, estic preocupat ja que a d´alt del Niu potser que les pasem magres. Arribem a Greixer, travessem la carretera i comencem a enfilar cap al refugi de Rebost i així salvant els 1700m de desnivell positiu que hi han fins arribar a la Tossa d´Alp. El terreny en aques punt és fatal, fang i aigua fins a mitja cama, els peus ben congelats i avançant a pas de tortuga, ostres com costa. L´estòmac a part me l´està jugant i tot el que miro de menjar no tinc nassos a empassar-mo, m´estic debilitant mica en mica i la "pàjara" que porto és bastant bèstia. A més començo a patir un atac de son que em costa m´antenir-me dret, no penso en res, la ment en blanc i camino. Així de penós arribo a Rebost, on fa un fred que pela. Ens abriguem amb tot el que portem, fitxem i comencem a enfilar cap al Niu. Són les 5 del matí i sé que d´aqui una hora ja serà de dia i les coses segur que canvien. Creuem la ruta del trencapinyes i enfilem pels prats amunt. La boira fa acte de presència i el vent cada vegada és més fort, entre tots estem lluitant de valent per poder arribar al Niu. Ens perdem per culpa de la boira, no es veuen les estaques, a mi se´m passa la "pàjara" però veig al meu germà i algún colega molt tocats. Arribem al Niu i es fa de dia, el que el refugi està tencat i hem de baixar pitant perquè la sensació de fred és molt bestia, tartera avall i entrem als corriols que ens porten fins a Coll de Jou, aqui estem resguardats i parem un moment, ja que el Roger tira cap a Bagà i on l´acompanyen l´Oriol i el meu germà, que va molt tocat, em sap greu per ell però tornarem i acabarem el que em començat. Nosaltres seguim a bon ritme i amb ganes de menjar un entrepa al Serrat de les Esposes.

Corren pels Prats del Moixerò un se sent lliure, m´encanta aquest lloc, a més vinc molt a entrenar-hi. Ens endinssem dins el tub que porta el torrent i on arribem per fi al refugi, on fem una parada bastant llargueta i on ens mengem uns entrepans de truita i un café amb llet que em deixen la bateria a punt per tornar-hi. Aqui el Jaume es despedeix ja que ha quedat amb la Mireia per marxar cap a França. Nosaltres i tornem xino-xano cremant l´entrepà que ens hem menjat, i on en menys d´una hora ja estem a Cortals de l´Ingla. Un minut per fitxar, omplir d´aigua i tirem cap al penúltim refugi, passant pel temut Coll de Vimboca (on ens el fem en un tres i no res) el Serrat de la Muga, aqui el grup es separa i decidim que nosaltres tres, en Clave, en LLuís i jo ens separem d´en Jordi i d´en Joel, per no perjudicar-nos mutuament. El cami fins a Prat d´Aguiló és llarg i dur, però en menys de 2 hores i 30 minuts per fi li veiem les orelles al llop. Coca cola i entrepanet i sortim pitant per encarar l´última pujada seria de la travessa, el Pas dels Gosolans.

Com que m´encanta aquesta pujada se´m passa ràpid tot xerrant amb en Clave i els excursionistes que ens anem creuant. Arribem a d´alt i això ja està llest, una bandera blaugrana ens recorda el doblet espectacular d´aquest any. Aqui ja si que ens embalem una miqueta i comencem a trotar per la Serra Pedregosa on hi llueix un verd esplèndid, un cop llesta, agafem el cami que ens ha de portar fins al Colell i d´aqui cinc kms de pista per acabar el bucle fins a Estasen. 17 hores de travessa, il.lusions, patiments, però sobretot companyerisme i muntanya. Estic content perquè m´he trobat molt fresc de cames, l´únic que el pubis encara em fa la guitza i acabo amb bastant mal. Em sembla que patirem a Andorra :)

Salut i muntanya!!

Baixada de defenses desprès d´un UltraTrail???

2011-05-24T13:06:00.003+02:00

Desde que vaig descubrir aquest món, el dels Ultres, hi ha una cosa que em té bastant preocupat. Sempre que he acabat una cursa d´aquest tipus, la setmana següent he acabat malalt, unes vegades més i d´altres menys, però sempre he estat tocat. Refredats, angines, estats febrils, fins arribar al punt l´any passat d´estar un parell de dies a l´hospital fent-me proves de tot tipus (TAC inclòs) on em van diagnosticar un quadre general d´estrés i cansament molt fort, les analítiques ho van confirmar. Aquest any no és diferent, i això que no porto n´hi una quarta part dels entrenaments que portava l´any passat, per diferents qüestions, no vaig passat d´entrenos. Uns dies després de fer l´Ultra de Barcelona, torno a passar pel mateix, ara mateix hauria d´estar treballant, però estic de baixa per malaltia, un altre cop. Febres altes, angines com un cavall i un mal les cames acollonant. Desde diumenge que estic tocat, avui em trobo molt millor tot i que encara em fa molt mal al coll. He de fer un petit incís, i és que moltes vegades ha coíncidit que el Jan estava malalt quan he fet un Ultra, i al tornar a casa pot ser que agafes els seus virus, un bon regal :). Aquest tema em té bastant preocupat i per això tots els que llegiu el Blog i volgueu deixar algún consell, opinió seràn molt ben rebudes, tant per mi com per tots els altres. Salut, kms i gassssss!!!

UltraTrail de Barcelona (110km 4500m d+)

2011-05-15T21:42:00.002+02:00

Anem per la segona cursa de l´any, en tinc moltes ganes, potser masses. Em llevo molt d´hora, a les 4 de la matinada, esmorzo i cap a Sitges. A les 6 en punt aparco i me´n vaig cap a l´esglèsia que és on hi ha la sortida. M´encanta perquè ja començo a trobar amics i més amics, és lo millor d´aquest esport, que m´ha permés conèixer gent meravellosa que val molt la pena.

Val la pena endinsar-se dins d´aquest "mundillo" perquè conèixes gent genial.

Preparo totes les coses i comença la cursa. Són les 7 del matí i marxem de Sitges, el primer km i mig és neutralitzat, fins que sortim del poble. Un cop acabat el tram neutralitzat la gent surt cagant llets escales amunt, i n´hi ha unes quantes, cosa que et deixa la pota calenta per encarar els 108km restants. Anem enfilant per un corriol amb el grup de davant, molt forts, tots som corredors de l´Ultra, o sigui que el ritme que portem no és normal, massa ràpid. Des del primer moment em noto fluix, porto un més molt tapat i em costa respirar. A més amb l´agravant de que són dos quarts de vuit del matí i estic suant com mai. Bec aigua sense parar i això no és normal en mi, ja que aguanto prou bé la calor, algo no rutlla però endavant. Ens ajuntem amb el Jordi de Manresa, l´Albert del Pont i el Rafa, un bon grup on portem un bon ritme, tant que amb hora i mitja ja estem al km 16. Aqui omplim d´aigua i em menjo un parell de trossos de sindria, que entra de meravella. Marxem tot el grupet i anem enfilant pel mig d´una riera amb una vegetació molt densa, apartant plantes en tot moment i mirant de no caure amb les pedres que hi ha al terra. Tanta concentració fa que ens encigalem i ja tinguem la primera perdua, cosa que no som els únics ja que ens trobem de cara un nombrós grup de corredors que els hi ha passat el mateix. Tirem enrera i trobem les marques, renegant seguim el cami cap a Begues. Són les 10 del matí i estic patint com mai, bec aigua i més aigua i em començo a notar l´estòmac molt inflat. Parlant entre els membres del grupet ens adonem que per una cosa o una altre tots estem patint lo nostre, el Rafa diu que no té bones sensacions, el Jordi el quadriceps i jo el malestar i el maleït abductor que em fot unes tibades brutals. Entre tanta fustració arribem a Begues (km35) i em trobo el Martox amb el Carles i el Rül, han esta marcant l´Ultra (quins craks :). Jo arribo bastant tocat, miro de menjar-me un plat de macarrons però tinc l´estòmac fotut. Aqui em replantejo canviar-me al Trail perquè sinó veig que fent l ´Ultra no arribaré a sopar a Sallent. Dura decisió però encertada de cara al final del dia. Sense menjar res de res marxem de Begues amb el Jordi i el Roger, amb un ritme fluixet però constant.

El sol me les està fent passar de tots colors però jo callo i segueixo darrere d´ells, sé que un ha d´estar acostumat a patir per fer aquest esport, has de saber el que vols i lluitar per aconseguir-ho. Començo a automotivar-me pensant en els moments tant feliços que he passat amb el meu pare, penso en la meva mare, que valenta que és. Amb la Meritxell i el Jan, em sap greu deixar-los tantes hores sols, a vegades em sento una mica egoista, però suposo que m´entenen i així em veuen feliç. Gràcies per entendre aquest estil de vida!!! Amb aquestes motivacions i pensaments, arribem a Olesa de Bonesvalls, aqui hi ha la Marta a l´havituallament i la fem petar una estoneta, fa estona que porto un "ocellot" considerable i no hi ha manera de trere´l de sobre, ni gels, ni barretes ni res de res. Sortint d´Olesa agafem una pujada no gaire dreta però molt llarga i constant, amb moltíssima calor, que fa que un cop arribats a d´alt, quedi noquejat, perdo el nord i he de seure una estoneta. Me quedat sol, ja que els hi he dit al Jordi i al Roger que tirin, no puc ser una càrrega per ells i els estic putejant, jo he de seguir el meu ritme i treballant-me la cursa mica en mica. Pel cami em vaig trobant "cadavers" on verdaderament quedo una mica acollonit, no poden ni parlar, els pregunto si necessiten algo però em responen que no. Ningú ens regala res quan fem un Ultra, un s´ha de treballar el poder tornar des d´on ha sortit unes hores abans, potser dies. I no és meravellosa aquesta satisfacció, realment jo crec que és el que t´enganxa a tot això, el patiment, el companyerisme, la muntanya. Menjant-me el cap tot solet vaig recorrent kms, habituallaments, un "ocellot" darrera l´altre, litres i litres d´aigua sense poder fer un miserable pipi. Fins que després de kms i kms de pista, després d´una corva se m´apareix el mar, Ja diviso Sitges, i de cop el crevell em fa un gir de 180 graus. Que gran que és la ment, quan estàs tocat i enfonsat, una sola imatge, fa canviar els teus pensaments i de cop et sents el rei del món. Aqui va ser l´únic moment del Trail que vaig disfrutar una estona, ja que va ser pocs kms, però suficient per poder arribar a l´habituallament de Sant Pere de Ribes. aqui m´enganxa la primera noia del Trail i anem tirant junts pista avall i rodejats de vinyes, cremant els últims "cartutxos". Després de 10 duríssimes hores i per acabar de rematar el dia travessant una riera fangosa i guarríssima, arribem al passeig de Sitges. Vaig ben tou, marejat i rebentat, cosa que sense pensar-mo gaire em llanço al mar tal com vaig, amb la motxilla i tot. Un avi que estava passejant per allà no enten res. Veig la esglèsia al final, el passeig es fa llarg i vaig esquivant gent, però els metres van passant i escoltant l´Estaca de Betagarri que el gran Koala em va preparar per fi entro a meta després de 10 hores i 15 minuts.

Els mamons dels Koales se´m petaven del meu estat lamentable, que n´aprenguin!!!

Contentíssim d´haver acabat una de les curses on he patit més, content per haver guanyat aquells pensaments que quan vas tocat no paren de repetir-se que abandonis, content perquè he acabat a les 17:15 de la tarda i això em permetrà arribar a sopar a Sallent. Aqui intento menjar un entrepà de pernil i una Voll, tot fent-la petar amb els meus grans amics. No em repetiré i només vull donar les gràcies i felicitar a l´organització.

I qui és aquest individu jejejeje???? Que gran que ets Koala :)

Després de menjar vaig portar el Holligags a Olesa i jo pitant cap a Manresa, on em vaig dutxar i sopar amb pocs minuts. Cansat me´n torno a anar cap al meu poble a la 24nit de l´Esportista on hi havia la meva familia sopant i esperant tots a l´entrega de premis. Entro al pavelló i veig que està pleníssim, em coemncen a entrar una espècie de nervis bastant potents, després de xerrar amb amics i coneguts arriba el gran moment, l´entrega de premis on la presenten l´Arcadi Alibès amb la seva xicota la Cristina. Tot amb molt bon ambient i premiant als diferents equips i esports arriba el gran moment, el millor esportista mascuí senior del 2011. Gran va ser el moment on de cop es van apareixent diapositives de les diferents curse que vaig fer l´any passat, no entenc res fins que de cop la Cristina i l´Arcadi pronuncien el meu nom, que gran!!!

No m´ho crec, pujo a l´escenari amb molts nervis i tremolors a les cames. Vull donar les gràcies a la meva familia, amics i a tota la gent que ha confiat i ha pensat en mi. I sobretot aquest trofeu és per el meu pare, que allà on sigui espero que se senti orgullós del seus fills.

Et trobem a faltar!!!

TRAIL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA (62KM 2400M D+)

2011-04-22T08:15:00.013+02:00

Després d´estar uns mesos tastant realment la miseria del corredor, ho sigui estar parat per tota mena de lesions i d´altres històries, per fi arriba la primera cursa de la temporada, o de l´any, depèn de com es miri. Ja fa teps que em vaig apuntar al TRAIl de la Serra Tramuntana de mallorca (62km 2400m+), el que realment volia jo era l´ULTRA, però em vaig quedar sense dorsal. vaig enviar correus i correus a l´organització per poder canviar de cursa, però al final no va poder ser.

Millor, perquè en teòria el meu estat de forma no era l´òptim per encarar una cursa de 100km. Estem a Manacor amb uns grans amics que ens han allotjat a casa seva i on ens ho hem passat genial, ens han cuidat de meravella!!! Arriba el gran dia i començo molt d´hora, he quedat amb un taxista a les 4:30 de la matinada, m´han de portar a Valldemossa que és d´on surt la cursa. Esmorzo una gran truita de clares d´ou i cap a la batalla. Arribem al pavelló de Valldemossa molt d´hora, soc el primer, agafo el meu dorsal, xip... i m´estiro una estona tot donant-li voltes al cap, en teòria he de sortir a acabar i disfrutar, però jo amb un dorsal ja em coneixo i com que tinc poc seny pot ser que la meva tàctica se´n vagi a norris. Mica en mica arriben corredors i j ahi comença a ahaver-hi un gran ambient. Entre els corredors en veig un que destaca per la sev aenvergadura, deu ser el Dani (TRONJA), efectivament, alà ens coneixem i ja anem parlant d´històrietes i el més important fent passar el temps fins començar. Sortim a fora i podem animar uns quants companys de l´Ultra que s´estàn havituallant allà mateix. Nosaltres ja enfilem cap a l´arc de sortida. Em poso a davant, com no, s´escolta música i una sirena on vol dir que els nervis desapareixen i ja l´únic que conta és gassss a les les cames. Surten dos corredors esperitats, aquest veig que no és el meu ritme, ens quedem amb el dani davant, amb un grupet que ens segueix, trobo que van lents. Comença la pujada i li dic a en dani que jo tiro, que em sento bé i vaig aveure que passa. Puntejant pujo a bon ritme adelantant corredors de l´Ultra, m´animen i ja començo a llançar-me, petaré?? El cami de l´Arxiduc ens porta al cim del turó i on realment veig una de les sortides de sol més espectaculars que he vist mai, mar i muntanya junts per fer-nos disfrutar de la naturalesa, cada cop em creixo més i ja no penso en guardar ni res, tiraré fins que el cos aguanti.

Corrent per una carena on queda el mar a sota, comença una baixada plena de rocs i bastant tècnica on faig un descens vertiginós caçant al segon corredor del Trail i podent saludar a en Massa i el Jordi Ballesta, van de conya. Mare meva les coses no estàn anant com jo esperava però m´encanta. Arribo a Deià pletòric (9,5km), menjo bastant, aqui si que he de cuidar el motor posant-li tota mena de gasolina ja que és el més important. Marxo content i la gent animant-me, que gran que és aquest esport. Segueixo corrent i corrent, sense parar, tant és el que es posi per davant, veig dos corredors, un em sona, un tio amb bona planta, samarreta dels Cavalls de vent, és el meu germà Clave, estic ecrivint la crònica i se´m posa la pell de gallina, com m´encanta aquest moment. Paro i parlem un moment, em tira unes fotos i em diu endavant, que gasss i a pel primer. Em sap greu, perquè m´hagués agradat enganxar-me amb ell i l´Oriol i fer més de mitja cursa amb ells disfrutant de la Serra de Tramuntana. Marxo pensant en ells i d´aquesta manera arribo a Sòller (18km) ple de forces, gràcies Carles. Aqui torno a menjar bastant, em sembla que tres platans, parlo amb un dels organitzadors on m´explica el que m´espera a partir d´aquest punt.

Pujada fins a Cúber d´uns 800m d+ pel barranc de Biniaraix. Doncs a veure com encarem la pujada, vaig molt bé i no vull apretar, però començo a puntejar sobre el dur terreny, escales de pedra i més pedra on castiguen plantes i tormells, vaig adelantant corredors de l´Ultra i excursionistes, m´animen, em creixo, puntejo més ràpid, no ho entenc, corro costa amunt i no em canso, només penso en tota la colla d´amics que hi ha escampada per la Serra, amb la meva familia, i sobretot amb el meu pare, en que no em vindrà a veure més al havituallaments com va fer a Xamonix, si està disfrutant com jo de la Serra, i sobretot que si puc arribar a Pollença i fer podi, serà tot per ell, apartir d´ara no només corro per mi, corro per ell. Ploro i corro, realment és una situació extranya, però això em dona una mena de forces en la que no penso en parar ni res d´això, amunt i prou. Coronem i el paisatge realment és d´una altre galaxia, llac color turquesa i unes ovelles amb la llana de color granate, és impressionant.

Aqui tinc un petit baixon, suposo que per la pujada d´adrenalina tot pujant cap al barranc. Em prenc un "cop de fuet" i en pocs moments trono a estar apunt per afrontar l´altre meitat de cursa. Arribo a Cúber (27,5km) i torno a menjar, entrepans de nocilla, plàtans, dàtils, de tot, bona senyal si l´estomac té gana. Parlem uns minuts amb corredors de l´Ultra i jo ja marxo, no puc perdre més temps, no sé res del tercer, no sé a quan el tinc, no vull sorpreses.

Tiro un altre cop cap al Coll del Prat de Massanella, última pujada seria abans d´acabar la cursa. Vaig fent per un pla a bon ritme, tot pensant en com seria l´arribada si acabava així, pensant en la Meritxell, amb el Jan entrant amb ell... Uff, tornen a caure llagrimes però la força interior que porto a dins no em deixa parar per res. Encaro la pujada al Coll i això ja pica una mica, el que passant a gent un es creix i més si et van animant. Aqui tinc un moment crític ja que tornen els fantasmes dels abductors, comencen a tivar i enrampar-se, ja sabia que en algún moment passaria, però no m´he de posar nerviós, un ibuprofè, un gel i repetint en tot moment la gran frase dels grans guerrers samurais i que em vaig tatuar a la cama, el dolor és temporal... Arriba un punt on un mateix es va fent les seves històries dins la ment i és el que t´acaba ajudant a conseguir els teus reptes. Baixant ja el Coll de la Massanella torno a tirar, he d´aprofitar la baixada que és on vaig bé, estic apunt de passar a un corredor de l´Ultra i me crida pel meu nom. Merda, és el Jaume (Guido), em diu que ha punxat al km 10 i va coix tota la cursa, em sap tant de greu, ja que em pensava que compartiriem podi, ell en l´Ultra i jo si no passava res al Trail.Però és el que tenen les curses, a vegades guanyes i d´altres no, però sé que es refarà i a la pròxima segur que està al davant. Em diu que el primer no fa gaire estona que ha passat, només em faltava això, em llanço com un animal en busca de la seva pressa muntanya avall cap a l´últim havituallament. La baixada és llarguíssima i plena de rocs, realment quedo destruit i arribo a Lluc (km45) realment tocat i enrampat. Em diuen que acaba de marxar el primer, que és l´últim control i queden 17km. Doncs carrego la motxilla amb tot el que arreplego, ja que he de menjar molt si vull arribar a Pollença. No m´hi estic gaire, marxo caminant menjant-me un entrepà de nocilla, dàtils, "orejones" i 10000 osets de gominola. Un cop empassat aquesta quantitat de menjar truco a la Meritxell que em queda 1 horeta i mitja per arribar a Pollença i que vaig segon, ella crida, està contenta i diu que se´n van cap a llà ràpidament. Després d´haver parlat amb ella em costa arrancar però m´enganxo amb un noi de l´Ultra i m´anima, em diu que li foti canya que segur que enganxo al primer. Doncs au, a fer l´últim esforç a veure si el puc agafar. Pel cami em trobo a l´Emilio, un noi que segueix la cursa en Btt i m´ajuda molt, m´anima, jo veient la que gent confia en mi, torno a tirar, les rampes apreten i ja no sé ni com puc còrrer. Pensant i patint acabo l´últim repetxo de la cursa i ja queda baixada i pla, em deixo anar i fent un revolt faltant uns 7-8km agafo al primer, estic flipant. L´Antoni em felicita per la cursa que m´he treballat i jo també el felicito, en aquest punt, jo ja no puc apretar més i ell diu que tampoc, pactem arribar els dos juntament a l´arribada i compartir la gloria plegats.

L´últim tram es fa feixuc però tot xerrant entrem al poble de Pollença, on ens espera un guardia amb la moto amb la sirena posada. Ostres queda un km i tinc unes ganes d´agafar al meu fill i entrar amb ell, tornen a brillar els ulls, veig el pavelló, la Meritxell em don el Jan i després de 7 hores i 19 minuts entrem junts amb l´Antoni de la mà i el Jan en braços.

Mai m´hagués pensat que la primera cursa del 2011 podria acabar d´aquesta manera, no entenc el cos humà, com pot ser que dues setmanes abans tingués molesties per tot arreu i avui no?? També he de dir que tinc que fer repos durant 15 dies, ja que vaig acabar amb un trencament (petit) al quadriceps i esguinç al tormell dret, però aquest cop les ferides amb valgut la pena.

Aquest és el podi del Trail de la Serra de Tramuntana, l´Antoni al mig (1r), el Josep a la dreta (3r) i jo mateix a l´esquerra (2n). Només em queda felicitar a tots el Finishers que han fet l´Ultra, i als que ho han intentat. Al Dani (TRONJA) que va fer un trail sensacional, i vull agraïr al Toni, la Meritxell, l´Ona per la seva hospitàlitat al seu pis de Manacor, i com no a la meva Meritxell i el Jan per aguantar aquestes bestieses que ens agraden tant. SALUT I POTES!!!!

La magia della Valle d'Aosta

2011-03-27T20:00:00.000+02:00

TOR DES GEANTS (330km 24000m d+) de l´11 al 18 de setmbre de 2011

Fent un vol per internet me trobat aquesta meravella de video amb imatges i música per somiar de la Vall d´Aosta a Itàlia. El temps passa ràpid i cada cop falta menys per marxar uns quants valents cap aquest viatge, en que per molts i haurà un avanç i un després en les nostres vides.

Sortida pel berguedà (28km 1850m d+)

2011-03-23T21:56:00.004+01:00

Continuem amb els meus entrenos a ritmes suaus, ja que la maleïda pubalgia no m´acaba de deixar còrrer bé del tot. Començo a estar una mica desesperat veient que el temps passa i s´acosten els reptes que tinc aquest any. Porto cinc mesos sense posar-me cap dorsal i sincerament, tinc un mono bestial, però que hi farem... Surto d´hora dissabte cap a Berga per fer una sortideta per aquestes contrades. Deixo el cotxe a la plaça de la Font del Ros i encaro la pujadeta que em portarà cap als Rassos de d´Alt (2050m).

M´esperen uns 1500m de desnivell positiu fins a d´alt. M´ho agafo amb molta calma i disfruto de les vistes tot menjant corriols fins a la Figuerassa, mare meva com puja. Un cop a l´antena una mica de treva i cap avall per corriol primer i pista després fins arribar a Corbera. Allà em menjo un parell de "gominoles" de cafeïna que entren la mar de bé. Tornema enfilar cap a Coll de Tagast passant per la font de la Cresta, que fa molt goig la d´aigua que i surt. Aqui ja començo a trobar força plaques de neu i amida que guanyem alçada el gruix comença a ser considerable fent que em costi molt avançar.

Començo atrobar força gent amb raquetes pels Rassos de d´Alt i em miren una mica extranyats com un sonat va en sabatilles ben xop i mirant d´avançar davant el mig metre de gruix de neu. Un cop d´alt encaro la pista llarga que em portarà al parkin de l´estació. Allà vaig al bar i em foto una Coke d´una tacada, ostres quina set. Comença el descens i decideixo agafar el cami de la Rassos-Manresa, que veig que hi ha traça i així em costarà menys.

A bon ritme arribo a Castellar del Riu on les vaques ja surten a menjar l´herba fresqueta que ha deixat les nevades dels últims dies. Porto ja uns quants kms a les cames i la falta d´entrenament es nota, començo a arrossegar-me i encara em queden uns repetxons fins arribar a Queralt. Vaig fent, és mig dia i em començo a creuar gent i això m´ajuda a arribar a Queralt sense adonar-me´n.

Em paro al mirador uns segons a veure les vistes acollonants que hi han desde allà d´alt i gasssssssss cap abaix. En tres kms més ja torno a ser a la plaça. Uns estiraments i cap a Manresa que com sempre ja faig tard. Apa fins la pròxima, que espero que ja pugui ser una cursa.

Entrenament Ultra Trail de Barcelona (30km 1500m d+)

2011-03-01T21:43:00.006+01:00

Dissabte varem quedar a Begues per anar a fer un reconeixement de cara a l´UltraTrail de Barcelona, consistia en la segona part, uns 30km i 1500m d+. Arribo d´hora i ja em trobo amb en Jaume (Guido), on la fem petar una estona, ja que feia temps que no ens veiem.

Mica en mica arriben els altres corredors i cap a 2/4 de vuit engeguem la màquinaria. Mai havia estat per aquests paratges corrent i la veritat que em vaig quedar bastant satisfet dels molts corriols que varem fer amunt i avall. Aquesta part no consta de grans pujades, però el desnivell s´ha de fer i lo dur, és que si estàs bé te´l pots menjar tot corrent, i això et va consumint mica en mica, haurem de regular bé si no volem fotre un bon pet. Feia dos mesos que no corria, anava mantenint fent "rodillo", raquetes i esquí de muntanya, tot per culpa de la pubalgia, però em vaig sentir bastant bé, tot i que el ritme era bastant alt, vam fer la volta en 3hores i mitja.

Després com no podia faltar, la S.T va ser d´escàndol, amb gerres ben fresques de Voll Damm i un entrepà de truita que va baixar en poques queixalades. Serà un gran Ultra i esperem que tot vagi bé. Salut i muntanya :)

Pic de la mina (2.683 metres)

2011-02-06T16:53:00.000+01:00

Ostres després d´una setmana on he anat bastant de cul, poso qautre fotos de la sortideta de diumenge passat que varem fer amb el meu cosí de Casserres i els seus colegues Berguedans, per cert moooooolt ben parits. Ens varem apropar fins a Porté per fer una sortideta d´esquí de muntanya, l´objectiu del dia, Pic de la Mina (2.683 metres).

Sortim desde les pistes d´esquí salvant un bon desnivell des del principi, el dia es presenta espectacular i la companyia brutal, que més pot demanar un?? Pim Pam anem pujant i pràcticant unes voltes maria per pujar un dels varis repetxons que ens varem trobar en el recorregut. Fa una calor tremenda i ens anem treient capes.

Després de parar una estoneta a càrregar energia, tornem a enfilar directes cap al cim (on es pot veure al fons) on tinc ganes d´arribar perquè les vistes prometen. Últimament em trobo com peix a l´aigua per sobre dels 2.000 metres, qui pogués viure-hi tot l´any.

Apunt de coronar em giro i es poden apreciar les traces que anem deixant tant de pujada i baixada. Tot s´ha de dir que és un cim bastant asequible de pujada, tant amb esquis, com caminant o en raquetes. De baixada ja és una altre cosa, ja que si t´encigales amb alguna pala esquiant, un ja ha de tenir cert nivell, mare meva la de "pinyos" que em vaig fotre.

El Ferran i el Zecri fent els últims metres abans de fer el Pic de la Mina, tot s´ha de dir que a alta muntanya i tot nevat, a un li queden unes fotos que no tenen desperdici. A d´alt del cim en Ferran ens va obsequiar amb un troç de coca de Cercs i un té calent, això si que no té preu. Que n´aprenguin!!

Mentres varem estar pujant vaig tirar del grupet junt amb el Marc i en Cinto, darrera venien més trànquilets, l´Abel, en Ferran i el Zecri. A l´hora de baixar tot va canviar, jo anava a la cua tancant el grupet, ja que el meu nivell d´esquí fora pista no és gaire bo, seguirem millorant per això.

Al cap d´unes 3 horetes arribem un altre cop al parking de Porté desprès d´un gran dia de muntanya de la bona. Al cotxe en Ferran i la seva dona, la Queralt ens tornen a obsequiar amb unes patates, olives i cerveses, mare meva, això si que és un avituallament :) Ens van sortir qüasi 10km amb 900 metres de desnivell + . Anem sumant de cara aquest 2011 on s´espera molt dur, però pot ser espectacular.

Canvi radical.

2011-01-30T08:48:00.001+01:00

Canvi de plans aquest dissabte quan varem arribar a Bagà, haviem de sortir desde Greixer però ens trobem la carretera de Coll de Pal tancada, havia caigut una nevada espectacular. No portava cadenes i decidim deixar el cotxe a Bagà, ja que el cotxe marxa sense control. Agafem els trastos i comencem a pujar cap al Refugi de Rebost per el Gr on puja la Cavalls del Vent (cursa). El dia promet i sembla que tornarem a disfrutar de valent, i més quan veiem que el gruix de neu comença a ser important a pocs metres del poble.

En poca estona tenim els peus coberts i els bastons del Martox delaten que estem entre els 25-30cm de neu, costa avançar i els quadriceps comencen a queixar-se, no saben el que els espera jajajaja. Un cop arribats al Paller de d´alt, mirem si podem anar a fer algún cim per la zona abans d´arribar al refugi de Rebost, i ens decidim per anar fins a Sant Marc on s´hi veuen unes vistes genials i on el gruix de neu allà d´alt ja deu ser d´uns 40-50cm.

Marca dels Cavalls del Vent ( no estem acostumats a veure-les en aquest estat).

Intentant obrir traça a d´alt a Sant Marc, podeu veure que el gruix és bastant important :) Després de fer el cim baixem i continuem per la canal mala direcció a Rebost. Es fa difícil avançar però com que estem apunt d´acabar la pujada aqui m´esbero i pujo a bon ritme fent treballar de valent amb el Jordi, que no para de xupar roda, està fort el tio.

Després d´estar pujant unes 3 horetes i obrint traça pel Cadí ben nevat, arribem al Refugi de Rebost on fa un dia esplèndid i decidim esmorzar una miqueta i disfrutar de les privilegiades vistes que tenen des d´aqui d´alt.

No es que sigui bon fotograf ni molt menys, però és impossible que des d´aquest lloc et puguin quedar malament les fotos, sembla ben bé un quadre. Ens fa pena haver de marxar del "Refu" però el temps séns tira a sobre i em de ser a casa per dinar. La baixada la fem per la Cavalls (Open) cap a Bagà on tenim molts problemes per poder seguir el cami, ja que està tot colgat de neu i les branques ajagudes a terra no ens deixen visualitzar bé les marques.

Després de disfrutar d´una baixada espectacular, no sense llepar el terra per part de tots tres, arribem un altre cop a la carretera de Coll de Pal, allà ens faltaràn 4km per arribar un altre cop al cotxe. Han estat qüasi 20km amb 1400m d+ amb unes 5 horetes, continuem sense còrrer però engrassant la màquina de mica en mica.

Disfruteu d´aquest petit video que vaig fer del Martox i el meu germà, com costa avançar sobre tanta neu pols, ara quina passada. Fins aviat i salut i muntanya !!!

Incursions al Parc Natural del Cadí-Moixeró

2011-01-23T06:27:00.001+01:00

Doncs un altre matí impressionant fent una bona volta per alta muntanya amb molt bona companyia, el poeta del corriol li diuen, el Xavier Martorell (Martox). És una passada poder anar al Cadí amb un mestre on aprens infinitat de camins, muntanyes... Quedem ben d´hora i marxem cap a Gresolet, és un dels dies més freds de l´any i es nota, ens pelarem de fred?? Arribem a les vuit del matí al Refugi i les temperatures marquen -8º, ara el que més preocupa és el vent, però de moment sembla que ens respectarà, almenys a 1200metres, al cim ja en parlarem. Sortim ràpidets per entrar en calor ràpidament tot seguint el tram dels Cavalls que pugen fins el Coll de la Bauma, 300m d+ on ja ens hem tret el fred de sobre. Tinc un mono de muntanya flipant, tota la setmana tencat en una habitació fent "rodillo" fa que et tornis mig boig, així que quan et deixen pel bosc (com em deia el Martox) sembles un cavall desbocat. Un cop al Coll de la Bauma seguim a l´esquerra per un sender local (marques blanques i verdes) i ja veiem que aquí la cosa trempa de mala manera, ens agafem als pals i amunt.

El Xavier posant amb el gran Pedraforca al seu darrera, les vistes són una passada. De moment seguim pujant, el cami és dret però és molt agradable de pujar entremig de bosc alpí, a més el vent no bufa, el sol apreta i ens trobem enmig d´un dia espectacular. Anem salvant els 1300 metres d+ que ens portaràn fins al cim del Comabona tot xerrant de les nostres aventures i amics koales. S´ha de dir que a part d´una petita encigalada el cami està molt ben marcat i desbrossat, o sigui que no s´ha de tenir cap mena de problema per fer cim.

Un cop anem guayant alçada i fer un gir per canviar de vessant el vent comença a fer aparició i la sensació tèrmica al cos baixa de cop, fem una parada i ens abriguem, no sigui que quedem congelats. Com podeu veure semblavem dos "leucocitos" jajajaja.

Un cop arreglats seguim directes cap a l´espectacular pas de Tancalaporta, on aqui ja xafarem neu, estem a l´espera de que no ens trobem gaire gel, ja que no portem raquetes ni grampons, o sigui que esperem que les sabatilles s´agafin bé a la neu o sinó patirem. Les vistes aquí són una passada, a més el Cadí és nostre, no s´hi veu n´hi una ànima. A la segona foto es pot veure al Xavier amb el Puigterrers al darrera 2498 metres.

Jo mateix apunt de coronar l´objectiu del dia, el Comabona 2.554 metres, després d´estar pujant un parell d´hores on el circuit és realment maco, una mica exigent però sense cap pas gaire complicat, sobretot sense neu.

El Xavier mirant la millor opció de passar la carena, es nota el grau d´experiència :) Un cop salvats aquests petits obstacles que ens trobem aconseguim el nostre objectiu, arribem al cim de Comabona, allà tirem un parell de fotos cada un però el vent ens fa descendir ràpidament ja que allà d´alt el fred és brutal. Seguim direcció cap a la zona Pedregosa, on el Xavier té controlat un caminet que va directe cap al Colell, sense haver d´agafar la baixada dels Cavalls. Fem un descens bastant directe per la vall, sense haver-hi el cami gaire marcat, anem seguint alguna fita i en moment ja som als prats a sota del Pedraforca.

Del Colell agafem la pista i ens decidim a trotar els dos, cosa que jo fa tres setmanes que no faig. No les tinc totes, però arrenquem i les sensacions semblen que de moment són bones. Arribem al trecant on pots seguir cap a Estasen o cap a Gresolet pel sender local, agafem aquest cami i tirem cap baix. El corriol és espectacular, el que al cap d´una estona es fa pista i així en un parell de kms arribarem un altre cop a sobre el refugi on tenim el cotxe.

Ha estat un matí impressionant amb bona companyia i coneixent el Cadí una miqueta més. Seguirem fent excurcions el cap de setmana aparcant l´esquí de muntanya fins que nevi. Vam fer una bona volteta on ens van sortir 16,5km amb 1.426 metres d+, gens malament per anar escalfant les cames i adaptant-nos als reptes d´aquest any on em sembla que caminarem molt perquè de còrrer poc. Fins la pròxima.

El repte dels reptes, TOR DES GEANTS (330km 24000m d+)

2011-01-16T20:43:00.000+01:00

Doncs ja està, la primera pedra del gran repte ja està posada. Inscrit a la Tor Des Geants, no sé si soc un guerrer o un inconscient, ja es veurà, però el cas és que aquest any més que mai tinc ganes de disfrutar, lluitar, però sobretot retrobar-me amb el meu pare per aquestes muntanyes. Suposo que estaria orgullós de veure les bogeries que arribo a fer juntament amb grans amics que he conegut amb aquest esport. Volia tornar a Xamonix i treure´m l´espineta de l´any passat, en el que només vaig poder fer la meitat de recorregut a causa de l´anulació de la cursa (per cert encara he de penjar la crònica), però el Montblanc haurà d´esperar. Només em queda donar les gràcies a la meva familia (sobretot a la Meritxell i el Jan) per acceptar aquest estil de vida on has de sacrificar moments meravellosos on podria estar amb ells, GRÀCIES :)

Us poso el video que ha publicat l´organització de la TOR DES GEANTS 2010, que no us caigui la bava!!

Sinó es pot còrrer... Busquem alternatives.

2011-01-09T22:08:00.000+01:00

Definitivament he parat, la pubalgia se m´ha escapat de les mans i ja no es pot controlar. Cada dia que passava anava a menys i es clar, quan portes un temps on tot et surt bé, quan comences a tastar les miseries de les lesions tot se´n va apendre pel sac, un no si acostuma mai. Fa dues setmanes que no paro de fer "rodillo" a casa i el cap de setmana miro de fer alguna excursió amb raquetes, btt o el que sigui. Aquest dissabte quedem amb el meu germà, la meva mare i la meva tieta, tots quatre cap a Bagà. Parem al Niu Nou i esmorzem una mica abans de començar a pencar. Agafem la carretera de Coll de Pal i jo i el Jordi baixem per començar des del Refugi de Rebost.

La meva mare i la meva tieta comencen desde Coll de Pal i quedem al Refugi del Niu de l´Àliga. Comencem a tastar les pujades ben dretes dels meus estimats Cavallds del Vent, amunt però sense neu, sembla com si aquest any encara no hi hagués nevat, només plaques de gel que dificulten molt el pas. Disfrutem de l´entorn i el terreny preció i mica en mica salvem els 900m de desnivell positiu que ens separen de la Tossa d´Alp. A pocs metres del Refugi ens trobem amb ma mare i la meva tieta nar fent xino-xano, nosaltres tirem i quedem al Niu a fer uns cafés.

A l´arribar al Niu em trobo un bon amic d´aventures, el Mateu, que està per la zona de cap de setmana i ha aprofitat el dia per pujar desde Masella amb pells de foca. Parlem una estoneta i ell tira capbaix. Esmorzem una mica i nosaltres també anem tirant capbaix. Ens posem les raquetes per aprofitar la poca neu que queda, i anem direcció cap a Coll de Pal, sense còrrer però a bon ritme.

Arribem a Coll de Pal i com que encara no veiem a ma mare i la meva tieta decidim fer un "cimxpress" amb el Jordi, li fotem canya i en un moment coronem el Puigllànçada (2406metres), no hi ha gaire troç, però puja com un dimoni. Un cop d´alt, foto i baixem cap baix que com sempre ja se´ns ha fet tard. Arribem a baix, carreguem els trastos i cap a casa a dinar. Bon matí d´alta muntanya i anant acumulant kms de cara aquest 2011. A veure si puc curar la pubalgia i puc tornar a sentir com les cames recorren aquests cims tant espectaculars que tenim per aquí. Fins la pròxima :)

Acabem l´any 2010 i comencem el 2011... Corrent!!

2011-01-01T20:00:00.000+01:00

Doncs ja hi som 31 de Desembre i ja ens hem carregat un altre any, un any en el que m´ha suposat perdre una persona a la que admirava, treballador, lluitador com ningú, amant de la muntanya, el meu pare. La vida et va fotent osties en les que t´enfonsa en la miseria i quan te´n doncs conte l´únic que pots acabar fent és lluitar, seguir endavant, costi el que costi. A partir d´ara l´únic que em preocupa és viure, disfrutar de la gent del meu costat, aconseguir reptes nous per les muntanyes i valls per tot el món, res més... Familia, amics i muntanya!! Fa dies que estic tocat, visitant fisio i osteopata, la pubalgia em te amargat, encara que baixi els ritmes la cosa no marxa bé i començo a estar preocupat. Però com que els corredors ja ens coneixem, som molt capgrossos ahir vaig anar a Avinyó a acabar l´any corrents, sant silvestre de 10kms per corriols i pistes forestals, amunt i avall, circuit realment tremendo. A les 4 varem sortir a tota castanya i ja vaig veure que patirira molt, vam anar fent amb el Joan, jo uns 20metres darrera d´ell pujant i baixant corriols, patint pels ritmes tant alts que anava la cursa però content al final amb el temps (42min 47seg) i amb el retrobament d´amics que feia anys que no veia, això és el millor de tot. La meva mare i els meus tiets van fer la caminada de 5km a molt bon ritme, que per cert el marcava la BUBU, el nostre gos. Avui m´ha trucat el meu germà i aprofitant que era d´hora doncs ens hem marcat els primers kms del 2011, amb bons falsos plans d´aquells que et fonen la pota però amb molt males sensacions al pubis i l´abductor dret, haurem de parar??? Esperem que no...

Creuant el pont, un luxe, tot i que prefereixo mullar-me els peus :)

La "family" de passeig fent la caminada.

ASICS GEL FUGI ES

2010-12-30T06:54:00.001+01:00

Ja tinc a casa les noves ASICS que m´acompanyaràn durant uns mesos pel meu medi més habitual, la muntanya. Doncs fa uns dies gràcies a TRND vaig rebre la bona noticia que m´havien seleccionat per fer la prova d´unes ASICS de Trail Running, quina sort ja que les sabatilles de muntanya les faig anar a tot drap i al llarg de l´any suposa una bona despesa. Havien agafat a 200 corredors d´entre milers de tot Espanya, per fer una macroenquesta de cinc models que ASICS havia llençat al mercat, tot depenent de les teves caracteristiques, t´enviarien un model o un altre. Els hi havies d´explicar per Mail una mica el teu perfil de corredor, nº de peu, tipus de petjada, curses en les que havies participat, quin era el medi en que més t´agradava còrrer i un llarg etc... Com que la muntanya és la meva afició, ja que cada cop m´hi passo més temps, els hi vaig enviar un bon informe, explicant també que tenia un blog on anava penjant les meves aventures. Ahir em van arribar i quan vaig obrir la caixa vaig veure les noves GEL FUGI ES, tenen molt bona pinta i no pesen gens, la sola sembla que s´agafarà bé al terreny, ho haurem d´anar a provar avui mateix, abans que acabi l´any. Salut, Muntanya i Força de cara al 2011 :)

Les GEL FUGI ES, el model de Trail d´ASICS en les que els hi farem molts kilometres.

Obrint la caixa per veure el model en que m´havien enviat. El Jan ja se les volia quedar...

Provant les raquetes al Pedraforca

2010-12-26T22:47:00.000+01:00

26 de Desembre, Sant Esteve, decidim amb el meu germà fer alguna cosa diferent abans d´anar a dinar tota la familia junta i agafar gana. Com que el Tió ens "caga" unes raquetes doncs que millor que anar a estrenar-les, i per això escollim muntanya pota negra. Pujarem la tartera del Pedraforca, que per una webcam del "mountainrunners de Berguedà" varem veure que estava blanqueta. El passo a buscar d´hora i marxem encara de nit cap a Saldes, fot un fred que pela.

Faltant pocs kilometres per arribar a Saldes, fem una corva i ens trobem amb aquest paisatge tant espectacular, parem un moment amb el Jordi a fer la primera foto del dia, perquè s´ho mereix, quina muntanya, li tinc un respecte...

A 1/4 de 8 arribem al mirador de Gresolet i on el dia ens ofereix aquest espectacle tant al.lucinant, no hi ha ningú, estem solets i amb un vent que bufa francament fort, sortim del cotxe i la cosa no pinta bé perquè si a qui bufa tant, a d´alt pot ser increible. Amb el Jordi decidim que farem un troç i ja veurem si hem de girar cua. Agafem les motxiles i raquetes i cap al refugi anar fent a bon ritme.

Arribem al Refugi Lluís Estasen, i entre la temperatura i el vent la sensació de fred al cos és brutal, fem un parell de fotos i decidim que fins que no ens posem les raquetes no parem més, que el cos es refreda i costa entrar en calor un altre cop. Seguim el PR i en poca estona ens situem sota la tartera, aqui la cosa ja s´enfila i amb bon ritme anem salvant desnivell, en pocs metres ja ens podem posar les raquetes.

Enfilant la tartera, ja haviem entrat en calor i com més alçada guanyavem menys bufava el vent.

Aqui ja amb les raquetes posades, disfrutant de la neu nova i triscant per arribar a l´enforcadura

El Jordi apurant els últims metres de la tartera, i cremant els apats de Nadal.

Arribant a l´enforcadura, es pot veure com aqui també bufava el vent amb força tot enportant-se la neu del cim. Esperem que aviat caigui un bon paquet i tenyeixi de blanc tot el Pirineu, sinó en pocs dies desapareixerà tota la neu caiguda fins ara.

Un cop arribats a l´enforcadura varem estar una estona admirant les espectaculars vistes que es divisen desde allà, assentats sobre la neu, xerrant de les nostres coses, ara estem més units que mai, tinc ganes de fer coses amb el meu germà i disfrutar de la muntanya que tant ens agrada, encara que a ell li tira molt més penjar-se de les parets :) però crec que de cara l´any que ve el liaré per fer algún Ultra per etapes.

Imatges brutals desde l´enforcadura del Pedraforca, la muntanya sola per nosaltres.

Quan estàs bé el temps passa ràpid, i és el que ens va passar, mirant l´hora se´ns havia fet tard. Vam tirar tartera avall i la cosa ja es veia una mica més complicada, vaig fotre un castanyot i els pals em van anar a parar uns metres avall, sort vaig tenir que els vaig recuperar. La baixada va ser durilla, patinavem més del conte i varem llepar bastants cops. Un cop vam passar la neu, ens vam treure les raquetes i ja vam acabar de baixar la tartera com autèntiques cabres, com a mi m´agrada, jugant-me les dents a cada passa que faig, m´encanta. Acabades les pedres ens vam endinsar per el corriol que porta cap al refugi i sense temps de parar a fer el got vam càrregar els trastos i cap a Manresa, que tenien un altre tiberi per omplir els dipòsits d´energia. Aquest cop el cuiner era jo, BON NADAL A TOTHOM!!!

Muntanya en estat pur

2010-12-19T14:09:00.001+01:00

Feia dies que no disfrutava tant d´un cap de setmana, hi aquest a estat genial, muntanya de la bona. Dissabte em llevo d´hora i marxo cap a Masella per pujar a la Tossa d´Alp i provar els esquis nous que em vaig autoregalar. Arribo, surto del cotxe i quedo acollonit, -11º sota zero, ostia quin fred que fot, però s´ha de patir una mica, sé que en poca estona estaré treient fum. Un cop preparat començo a enfilar pel sector de la Pia amunt, els telecadires comencen a funcionar, això vol dir que en pocs moments ja tindrem esquiadors avall. Vaig fent metres i desnivell i ja em sobra tot, perquè ha sortit el sol i ja apreta.

Pujant per les pistes.

Feia temps que no em sentia tant bé, sol sense ningú, pujo i parlo amb el meu pare, no sé si em sent, espero que si, però li vaig explicant totes les aventures que vull fer. Quan estic apunt d´arribar a la Tossa segueixo la traça d´uns esquiadors que diviso i enxampo quan soc a d´alt. Ells van cap al refugi i jo em quedo a fer un parell de fotos.

Seguint la traça

Marxo cap al Niu perquè fa molt fred, allà per això s´està de conya amb la llar de foc, em menjo un bon esmorzar, xarrem amb els guardes i al cap d´una estona gasssss cap avall, no sense tenir un parell de sustos, ja que em falta una mica de pràctica ... Bon matí de muntanya tastant la neu, esperem que en els pròxims dies caigui un bon paquet i anem a fer uns quants cims ben nevats.

Quins paisatges!!

Refugi del Niu de l´Aliga

Pedraforca i serralada del Cadí al fons.

Tossa d´Alp 2519 metres.

I avui diumenge hem pujat a fer la Berga-Queralt-Berga amb tota la recaptació per la Marató de TV3, amb el meu germà i el Joan. La meva mare també a pujat a fer la caminada junt amb els meus tiets. El circuit molt guapo, curtet però dur, i per uns corriols i paisatges esplèndids.

Circuit durillo de 14km i uns 800m desnivell +

Apunt de còrrer

La meva mare i els meus tiets en un dels molts corriols que hi havien en el circuit.

Vistes desde Queralt.

Bon cap de setmana aprofitant els matins a la muntanya i a la tarda passant-los en familia, tots fent pinya. Ara que venen uns dies de vacances miraré de fer el màxim de sortides disfrutant del que més m´agrada i m´ajuda a desconectar d´aquests moments tant durs. Però així és la vida, i el que hem de fer tots encara que ens costi és lluitar i cada dia que ens llevem viure el màxim. Salut i muntanya, AMUNT!!!

REPTES DEL 2011 (SI LA POTA ENS DEIXA)

2010-12-11T09:30:00.001+01:00

GENER I FEBRER:

Aquests dos primers mesos de l´any vull mirar a veure si puc entrenar bé l´esquí de muntanya i mirar de fer alguna cursa de la FEEC tant d´esquí com raquetes. De totes maneres el Trail running no el deixarem de banda...

Març:

En un principi havia de seguir un pla per preparar la marató de Barcelona per baixar de 3hores, però per varis motius no crec que el segueixi gaire i aniré entrenant per sensacions i quan arribi l´hora mi llençaré de cap. A veure que surt, encara que em preocupen més els reptes de muntanya, com ara la marató del Congost, que serà la que marcaria el començament del nou any muntanyero.

42km per asfalt.

Marató del Congost (42km 3200metres desnivell +)

ABRIL:

Aquest més tenia previst el primer Ultra i viatjar cap a les illes a fer l´Ultratrail de la Serra de tramuntana, però em vaig empanar i se´m va passar. De totes maneres ja me inscrit a fer el Trail de 60km que crec que no està gens malament.

Trail Serra de Tramuntanya (62km 2700metres desnivell+)

MAIG:

Doncs continuem amb més kms, aquest més em decanto per l´Ultratrail de Barcelona, amb sortida i arribada a Sitges, tot pel Parc Natural del Garraf. El va comentar la Mireia a Corredors i em motiva bastant, també al ser aprop de casa.

UltraTrail Barcelona (106km 4000metres desnivell+)

JUNY:

Aquest any si!!!! O això espero, poder fer els Cavalls del Vent amb el meu germà, que ja fa un parell d´anys que ho diem i per un motiu o altre ell no pot. Jo serà la cinquena vegada però és que cada dia m´agrada més el parc natural Cadí-Moixerò.

Cavalls del Vent (80km 5000metres desnivell+)

JULIOL:

Doncs aqui arriba la pimera pedra de l´any, RONDA DELS CIMS, una volta espectacular i dura per Andorra i França. L´any passat quan vaig acabar l´Ultra mític vaig pensar que no tornaria, que cada any faria coses noves, però el destí a escrit que he de tornar i còrrer per les muntanyes on descansa el meu pare. Per això me inscrit i he escollit la cursa més llarga, per poder estar més hores amb ell.

Ronda dels cims (170km 11000metres desnivell+)

AGOST:

No he planejat res perquè esperaré a veure com estic físicament després de la Ronda dels cims, hauré de descansar i també hi han les vacances pel mig. O sigui ja decidirem sobre la marxa., ara que segur que una cosa o altre farem jejejeje.

SETEMBRE:

Doncs aqui hem arribat, ara que escric aquestes quatre línies espero arribar sencer i amb energia per afrontar el repte del 2011. TOR DES GEANTS, muntanya, pura muntanya. Una ruta per la Vall d´Aosta a Itàlia durant una setmana, la van fer els germans Terés juntament amb més gent l´any passat i em van posar les dents moooooolt llargues. Primer hauré de mirar si puc canviar vacances i com m´ho monto tot, ja que ho he de parlar amb la familia que són els que tenen l´última paraula. Esperem poder anar-hi juntament amb grans amics com en Clave, Bodi....

TOR DES GEANTS (330km 24000metres desnivell+) amb 150 hores.

De moment això és tot, esperem poder cremar les potes a base de kms, energia, respecte i sobretot molta il.lusió. D´això me´n sobra... GAS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

II Marató Pirata de Montserrat (42km 2750mk d+)

2010-11-20T18:21:00.000+01:00

Després de la magnifica ideia de l´any passat d´organitzar una trobada guapa entre amics i fer una marató per la muntanya on vaig més a entrenar, aquest any arribava la segona amb moltes ganes. Desde que es va publicar al Blog koala i havia un ambient força important, a la gent que li agrada li encanten aquestes iniciatives. Tot va anar rodat fins que uns indesitjables se´ls hi va posar al cap que no deviem fer-la, resulta que espatllavem la muntanya... Què!!!!!! Quins collons, si els únics que no rebentem la muntanya som nosaltres que ens l´estimem i la cuidem com ningú. Primer que es mirin tota aquella colla de pixapins que hi pugen el cap de setmana, d´aquests si que jo entrenant per allà d´alt he vist més d´un tirar la merda a terra. No em vull encendre més perquè ja hi vaig prou en aquests moments. No és que estigui gaire inspirat però el que si que vull dir és que he tingut una gran sort d´haver conegut en tant poc temps gent tant i tant maca que fan el que els agrada disfrutant i deixant disfrutar. Donar les gràcies als Koala´s per haver dedicat aquesta segona marató al meu pare i fent el minut de silenci abans de començar a còrrer, MIL GRÀCIES A TOTS. La Marató doncs va ser genial, vaig sortir amb el grup de les vuit de matí per fer-la en unes 5 horetes.

Vaig desconectar uns moments i em vaig tornar a sentir d´alló més bé durant el temps que vaig durar, ja que l´abductor em continua castigant i vaig parar al km 23 sense quasi ni caminar. Dolgut perquè tenia moltes ganes d´acabar amb els meus companys de grup i anar trobant-ne d´altres pel cami. Vaig parar al monestir amb el meu germà on ens hi esperava la familia, feia un fred tremendo, plovia.

El Guido, el Joan i l´Albertus van tirar escales amunt tot anar buscant el cami de l´arrel. Vam esmorzar una mica i vam anar al bruc a veure uns quants companys, en tenia ganes, tot i que no vaig poder saludar-ne d´altres. No ens vam quedar a dinar ja que encara no estem preparats i no voliem amargar la festa (en el bon sentit). felicitar com no al Carles i al Pedro per tant bona ideia i sobretot a als que van estar al peu del canó als habituallaments, ja que feia un dia horrorós. Per llegir cròniques i fotos més extensament, passeu per la web de l´equip http://www.koalasteam.com/.

Bons moments disfrutant per Montserrat i coronant Sant Jeroni (punt més alt 1237 metres).

ET TROBAREM A FALTAR PAPA.

2010-11-16T20:07:00.000+01:00

Quan vaig començar a còrrer fa uns 3 anys i vaig decidir fer aquest blog, mai m´hagués pensat que hauria d´escriure una crònica com aquesta, NO ÉS JUST. M´ha costat però ara que tinc moment de serenitat i estic un pèl més trànquil li vull dedicar quatre paraules a una de les persones que més m´ha marcat en aquesta vida juntament amb la meva mare. Entre els dos m´han ensenyat a estimar, lluitar, respectar, disfrutar de les persones i de l´entorn que tant estimem, la muntanya. Desde ben petits ens portaven primer a mi i després el meu germà a fer petites excursions, haviem fet molts cims quan eren ben bé uns marrecs. Li encantava la muntanya, aquest estiu em va acompanyar a Xamonix durant tota la setmana abans de l´UTMB i es va quedar meravellat d´aquella muntanya blanca tant imponent, els seus ulls desprenien felicitat, m´encantava veure´l tant feliç i a sobre amb tots nosaltres. Però aquest dissabte passat no havia d´haver arribat mai.

Els meus pares es van escapar a Andorra a fer una d´aquelles excursions que tant els agraden, la ruta dels estanys d´Angonella. Van deixar el cotxe a LLords i van començar a caminar tranquilament desafiant els 1000 metres de desnivell que hi havien fins els llacs. Un cop arribat al refugi d´Angonella el meu pare es va marejar i va caure a terra adormint-se per sempre més. La meva mare molt valenta va fer tot el que va poder per despertar-e´l però ja no va obrir més els ulls. Estic desfet, papa ets massa jove per deixar-nos sols, a partir d´ara comença una lluita molt pitjor que la d´un Ultra, però mica en mica lluitaré com ens vas ensenyar i espero que a partir d´ara vinguis amb mi en totes les aventures que tinc pensades per les muntanyes d´àrreu. T´ESTIMO!!!

Tornarem!!!!!

2010-11-11T09:14:00.000+01:00

L´altre dia com és habitual vaig anar a fer massatge amb la meva fisio preferida :) i mentres m´apretava em va fotre bronca perquè havia abandonat totalment el Blog, tenia raó. Doncs últimament entre les lesions i que vaig de cul no tenia gaire temps ni ganes d´escriure totes les curses i travesses que vaig fent. També influeix bastant el fet que al fitxar pels Koala´s doncs tenim un equip de periodistes i informàtics que són un 1o i un s´acomoda deixant que facin la feina els craks com el Koala, Martox, Albertus ... Només dir que a partir d´ara penso anar actualitzant el blog de mica en mica fins deixare´l al dia altre cop. Em queda molta feina per fer però ja ho farem ja. La pròxima cursa que faré serà aquest diumenge la Berga-Santpedor juntament amb un altre company, el Martox. 55 km de pistes xtremes pel Bages i Berguedà on patirem i molt, aqui s´ha de còrrer de valent. SALUT I MUNTANYA ... SEMPRE!!!!!!!

Que n´aprenguin!!!!!

Olla de Nuria (23km 1800m d+)

2010-07-18T09:11:00.000+02:00

20 dies desprès de la pallissa més gran que mai havia fet, tocava la gran Olla de Núria, clàssica entre les clàssiques, no estava gaire per tirar coets, però com que ja havia fet la inscripció i les ganes tiren molt més doncs em presento a fer ben bé el que pugui. La zegama catalana li diuen, i de fet quan estàs apunt de coronar el Puigmal un se sent important sentint com l´aninem, apreta les dents i fa servir les poques forces que li queden després de fer 1000m positius en poc més de 4km.

Arribo a Ribes amb el Robert, aparquem i agafem el cremallera on ens porta als corredors cap d´alt el santuari de Núria. Que guapo que és aquest lloc, m´encanta!! Anem a buscar el dorsal i ens comencema preparar les coses per deixar-ho tot ben lligat. Comencen a aparèixer craks per tot arreu, Kilian, Agustí Roc, Jessed, Ricardo Mejia, Just .... I molts que em deixo, aquesta cursa és pota negra. Saludo als molts amics que avui han vingut a fer aquesta meravellosa cursa i anem a escalfar una estona, ens plantem a la sortida i ... Amunt!! Mare meva que dreta que és la pujada, des del primer moment ja em noto les cames molt pesades, no tiro i ja veig que patiré, m´agrada. Vaig tirant com puc sense menjar-me gaire el cap, i més quan corono el Puigmal i veig que he fet exactament el mateix temps que l´any passat, que malament que vaig. Menjo i bec algo i em deixo anar cap baix, ara comença una altre cursa, plena de tobogans i molta pedra, a disfrutar.

Començo a adelantar força gent i això m´anima una mica a apretar la màquinaria, comencem a coronar pics Noucreus, Noufonts ... Tot això per sobre dels 2700 metres d´alçada durant força estona. Ens anem creuant amb excursionistes i gent que anima, se´m fa prou entretinguda fins que sento que em criden, ostres si són els koales Manel, Martox i la seva dona l´Alba, estàn fent l´Olla en plan entrenament i en sentit invers al que fem nosaltres. Dues paraules i marxo ràpid, que tinc ganes d´acabar i mirar de baixar el temps de l´any passat.

Corono l´últim cim, em sembla que el pic de l´Aliga i gassssssssssss cap abaix, baixada força dreta i tècnica que han canviat respecte l´any passat, aqui perdo temps segur perquè no em puc deixar anar del tot. Ja sento l´Speaker que va dient els noms de la gent que va arribant. Últim tram encimentat abans d´arribar al monestir, apreto per veure si puc baixar el temps, però sorpresa, han canviat el final. S´ha de donar tota la volta al llac, s´em destrempen els plans, ja ni miro el crono i faig la volta tot gaudint i esperant l´arribada on en trobaré amb la familia que ja tinc ganes de veure. El millor de tot, poder fer els últims metres amb el meu fill el Jan. No té preu!! Al final doncs 3h 10 min i cincuanta i algo de la general, encara està prou bé tot i que l´any passat em vaig sentir molt millor, clar que no encara no feia bestieses d´aquestes de 100km. Salut i muntanya!!!!

Andorra UltraTrail Vallnord (112km 19400m desnivell acumulat)

2010-06-29T17:50:00.000+02:00

Us poso quatre paraules del meu amic Clave on defineixen molt be el que varem fer a Andorra.

Il.lusió, respecte, ambició, superació

Sembla que fa 2 dies que vaig començar un pla d´entrenament per preparar dos objectius per aquesta llarga temporada, i ja han passat vuit messos, llargs, durs pero amb unes ganes tremendes de cremar kms i muntanya. Un ja ha caigut!!!!!
Som divendres 26 de juny i em despedeixo de la meva xicota i el meu fill a Manresa, me´n vaig amb uns nervis increibles cap a Andorra. El viatge se´m fa molt curt perque no paro de fer-me la pelicula de la cursa, nomes pensant en el fortissim desnivell que haurem de superar i les hores que estarem disfrutant de la muntanya i de gent realment meravellosa. Arribo a Andorra i truco al Clave, ens trobem amb ell i l´Angel Moreno, tots ben nerviosos anem dient la nostra, apareixen per alla grans craks com el raul Angulo, Xesc Teres, Lluis, Guido, la Mireia.... I molts que em deixo pero que els tinc a dins delmeu cap, un per un. La tarda passa lenta i dormo una estona, despres quedem per anar a sopar i em menjo un bon plat d´espaguetis i una bona cervesa, haviam si aixi se´m passen els nervis jajaja. Arriba l´hora d´anar a posar-se el tratge de feina i els nervis ja si que no em deixen ni pensar, no se que agafar, poca o massa roba, pals o sense, dos o tres parells de mitjons... Ostia no se que fer!!Vaig cap a la linia de sortida amb una motxilla carregada com si marxes una setmana jajaja. Alla escoltem les ultimes explicacions sobre el Trail del Gerard (organitzador). Son les 23:55 i comença a sonar una musica tipus opera on se´m posen els pels de punta, focs artificials i tots amb la boca ben oberta, mare meva, espectacular!!!!

Les 24:00, gasssssssssssss, sortim amb el Clave guradant molta pota que sabem que allo sera molt dur. 6km de pla passant per poblets fins arribar a Llords, alla comença la primera pujada seria cap el Clot del Cavall. Com puja i quanta aigua que baixa, ara aixo si espectacular la serp de llumetes que es veu muntanya avall. Com que deu ser la primera se´m fa curta, coronem i ens deixem anar amb un corriol espectacular on ens deixara a peus del Comapedrosa, respectivament al seu refugi, on mengem una mica i tirem sense pensar-ho gaire.

Tornem-hi, amunt, aqui el cami (si es que es pot dir cami) es una tartera malparida on nomes faig que caure, no ho entenc, em començo a rallar una mica pero sense dir res i amb orgull segueixo cap amunt, xafem neu, molta neu, agafats a una corda anem salvant desnivell, s´ escolta un gaiter i van tirant coets des del cim, es un somni i ho estic vivint. Les 4 del mati i estem a quasi 3000 metres, amb musica i gent animant, realment el que estem vivint quedara en la nostra ment per sempre. Ara aixo si, porto un "pajaron" a sobre que m´adormo, (sort del Carles que no em deixa pensar) sera l´alçada? Doncs avall, la baixada es ultratecnica, nomes faig que caure, sembla com si no hagues xafat mai muntanya, sort que arribem a una vall on hi hamig metre de neu i l´unic que has de fer es deixar-te anar i tirar-te, aixecar-te un altre cop i tirar-te, aixo es cosa de bojos!!!!!

Arribem al refugi de la Coma on mengem un caldo que entra de por, mengem una mica i tirem. Es fa de dia i aixo ja m´agrada mes, pugem un bon repetxo on seguidament comencem a baixar per les pistes i corriols de l´ estacio de Pal, alla ens trobem l´Abuelo i tirem junts fins l´habituallament. Com ja va comentar en Clave alla se´ns apareix un paio corrent d´esquena, alla ja em vaig acollonir perque em pensava que anava molt tou, pero no!! Falsa alarma, quin friki. Tornem a omplir els diposits de gasolina i em poso de curt, ja que el sol comença a apretar, ostres ho havia d´haver fet abans. Sortim per uns corriols on hi han unes vistes que es per quedar-te a viure, mare meva que xulo. Anem tirant i de cop ens trobem un bony davant nostre, es el bony de la Pica, ostres quin "pepino", doncs tornem a pujar, i ara amb tot el sol picant l´esquena. Se´m fa curt i ja som a la carena, cosa que vol dir que ens queden 9km de baixada fins a la Margineda. Tram de cordes i cadenes que fa acollonir fins i tot al mes expert escalador, estan bojos aquests andorrans!!!!!!

Un cop passat aquest tram comença una baixada tecnica i dreta sense cami, tot camp a traves on acabo amb els genolls i tormells ben destrossats. Km 42, per fi arribem a la Margineda, ja era hora perque tenia unes ganes tremendes de menjar, canviar-me i descansar una estona. Parlem amb en Clave i em diu que ara ve una pujada d´uns 1400m d+ qu ens l´hem d´agafar molt de tranquis. Aqui necessito sentir la veu de la Meritxell i la truco, al sentir-la m´entra una energia que de cop li dic al Carles que "p´arriba" que ja estic a tope, gassssssssssssss!!!! Comencem a tirar mica en mica xerrant i motivant-nos l´un a l´ altre, quin esport tant meravellos. La pujada es tremenda i pugem com les formigues a bon pas, començant a passar els primers "cadavers", tot fa preveure que hi haura un daltabaix, aquest Ultra es durissim.

Es divisa el refugi de Prat i apretem el ritme ja que anem els dos ben secs i necessiten hidratar-nos. Ens trobem l´Abuelo i diu que plega, que li fot mal tot, intentem evitar-ho pero sense exit, em sap molt greu, l´any que ve li has de fotre canya. Enfilem direccio Bou Mort pensant en arribar al refugi de Perafita el mes aviat possible ja que alla i podrem menjar i canviar-me de mitjons. Arribem al refugi, mengem pero no ens entretenim gaire, ja que l´organitzacio ens avisa que han pronosticat tempestes sobre les 15:00 de la tarda i son la 13:30. Espavilem i sortim direccio al refugi de l´Illa, aquest troç m´agrada molt ja que el vaig fer l´any passat per la marxa de CapdeRec. El lloc es espectacular, aigua per tot arreu, cascades, rapids, es espectacular!! Aqui amb en Clave parema refrescar-nos i juguem una mica amb l´aigua, quin parell de marietes jajajajaja. Jo m´amorro al riu i sense pensar-ho gaire bec aquella aigua fresca i dura que conte quantitat de minerals, ho pagare mes endavant amb problemes d´estomac. A uns 20 minuts d´arribar al refugi s´ajunten uns nuvols negres i de cop comença a descarregar una tempesta brutal, es en aquests moments on apretem mes per arribar al refugi. Arribem i estem congelats, el primer que fem es treure´ns la roba i jo em foto a un pam de la llar de foc, on acabo amb la pell mes feta que un pobre garrinet a la brasa jajajaja.

En aquests moments diuen que neutralitzen la cursa, quina putada!!! Durant aquests moments nomes fan que arribar corredors tots ben xops i congelats. Per sort la gent de l´organitzacio ens cuida molt i ens fa un caldo bonissim i un cafe que tambe entra de maravella, sort d´aixo. Es un moment un pel dramatic perque comença el baixon, parat, amb 65km i 6600m d+, mals pensaments, sort en tinc que en Clave me´ls treu del cap rapidament i em fot les piles, gracies germa!! Passades dues hores ens diuen que s´obre una finestra en el temps i que podem marxar cagant llets d´alla.

Doncs som-hi, marxem uns seixanta corredors direccio la Collada de Pessons, on escassos minuts d´haver marxat del refugi, torna a caure una altre tempesta. Alla tots estem ben acollonits, ja que els trons sonen a cau d´orella i nosaltres carenejant la Collada, argggggg. Coronem i un "friki amb un paraigues" ens indica el començament de la baixada. Avall, es divisa una tartera brutal, amb força neu, mare meva que patirem, pero sabem que anem directes cap l´habituallament del km78 i aixo ja son paraules majors. La baixada es durissima, no es pot correr ja que entre la neu i l´aigua que cau patina moltissim. Fem el que podem fins que conseguim arribar a les pistes d´esqui de Grau Roig. Des d´aqui ja es veu el poblet de les Bordes d´en Valira. El final de la baixada es fatal, pel mig d´un bosc tot enfangat sense cami, dramatic, pero tot i aixi arribem, enmig de la gent on t´anima i et puja la moral que no ho saben prou be. Un cop arribats em menjo dos plats d´arros amb tomaquet que entren "de muerte", el Carles no el veig be, fins el punt que em diu que plega. No saps pas el que dius company, m´has estat ajudant bona part del cami a treure els malpensaments de dintre del meu cap i ara ho deixes... No no no, em poso firmes, li ofereixo els meus pals i el foto tivar cap amunt. En aquest habituallament hi ha una cosa molt clara, que si en marxes, es per acabar, arribar a Ordino com un dels pocs elegits que aconseguiran fer-ho. Ens mirem i sabem que ho farem. Aqui hi torna a haver molta gent que plega, em sap molt greu perque hi ha gent que conec, l´any que ve segur que si companys!!!! Doncs amunt, juntament amb l´Ernest i 2 nanos mes comencem a pujar la primera de les tres muntanyes que ens queden, es dura, pero pugem a bon ritme, xerrant i agraint les vistes perque encara es de dia. Arribem a d´alt i ens animen, ja tenim la primera, ens en queden 2, la cosa comença a posar-se de cara, el que no sabem es que les dues que ens queden son durissimes. Encarem la baixada cap al proxim habituallament amb ganes i força animats, tot xerrant i esquivant tota mena de bassals i rierols que baixen per tota la vall, es impressionant. Aqui ja em de tornar a engegar els fronatsl, segona nit, deunido. Arribem a una pista i ja divisem el d¡refugi, que be, aqui em truca el meu germa i m´alegra molt, moltissim parlar amb ell, es fa molt agradable parlar amb aquests moments amb els que t´estimes, de cop recuperes per dins una energia que et fa anar com una moto. Arribem a l´habituallament i ostres ens ofereixen un caldo de verdures que esta tremendo, cauen dues tasses, mai m´havia alimentat tant be en cursa, aixo es nota i molt. Aqui ens espera una de les pujades mes dures que he fet mai, tant pel desnivell, pendent i sobretot pel cansament, aqui m´adono que de cames vaig sobrat pero se´m comencen a tancar els ulls. Mica en mica pugem sense apenes parlar, semblem ben be una expedicio a l´Everest, avancem lentament, pero cada cop ens apropem mes al cim, que dur que es, començo a veure coses extranyes, em sembla que es el reflexe de la lluna amb els llacs i la neu que esdibuixen coses rares, uff que malament. Per fi fem cim a la Cabana Sorda, com va dir el meu amic Clave els desnivells no son ni de conya els que posaven, aqui hi havia molt mes, se perfectament quant son 800m+. Fem un petit paro i ja encarem la baixada per encarar l´ultim cim, la Collada de Maners, 500m+ que seran brutals. Sincerament no se si es gaire bo portar el cos fins aquest limit, pero estava fos de ment, les cames m´anaven soles pero tancava els ulls expressament per dormir apenes uns segons, els tornava a obrir per veure el cami i els tornava a tencar, increible!!!! Pugem a dures penes i el grup es va separant, toco terra un parell de vegades per estar massa estona amb els ulls tencats, pero com que tota histori a que un comença te un final, doncs si, ultim cim, ens hem cascat 9700m d+, una bogeria. Ara queden uns 17km de baixada i pla fins tornar a Ordino, lloc d´on varem sortir divendres. Aqui segueixo amb l´Ernest, vaig com si m´haguessin drogat, seguint la llum del frontal i nomes pensant en veure al JordiPapiol i en Massa a l´ultim refugi, quins nervis!!! Vaig molt rapid, abduit i tirant com mai, vaig molt be de cames i m´ho estic passant be, gasssssssss. Per fi ultim refugi i una laegria tremenda al veure al Jordi, en Massa dormia, llastima.

M´hidrato una mica i m´assento a esperar amb en Clave, que no m´havia donat conte que s´havia quedat endarrera. M´adormo, foto cops de cap i el Jordi m´aconsella que tiri capa ordino que sino em passara factura aquesta estona parat. Sense reaccionar gaire doncs tiro sol cap avall, rapid, molt rapid, com sino hagues fotut res i porto 100km a les cames. Una mica mes avall enganxo l´Ernest que no s´havia parat al refugi, anem fent fins a Ordino corrent, caminant, els meus peuets ja no poden mes, despres de tantes hores en remull estan fets un fastic. 6hores 30 minuts de diumenge, es ja de dia i per fi comencem a trobar gent, poca, pero ens animen com mai, saben que el que acabem de fer es espectacular, se m´escapen unes llagrimes, es la cosa mes dura que he fet mai i estic apunt d´acabar, ultima rampa i que dura que es fa i aixo ja esta. Despres de 28hores i 43 minuts arribem a Ordino. Ara si que tinc moltes ganes de veure el Jan, la Meritxell, els he trobat a faltar, mai haviem estat tant de temps separats, pero se que estaran orgullosos de mi, aixo es molt gran. Passem meta i ens espera l´Angel (maestro liante), mes gent, el Gerard (organitzador) i dos de la creu roja que ja em veuen la cara que porto jajajaja. Clave amic meu, que dic, ets com el meu germa gran, gracies per compartir aquesta fita tant important per mi, ens tornarem a veure i encara estarem mes orgullosos de nosaltres.

Ernest encantat de coneixet i ens veiem a xamonix campio.

Felicitar a tots els craks que he conegut aquests dos anys i tantes coses he apres d´ells... Guido, Rul, Xesc, Massa, JordiPapiol, Mireia, Abuelo, Cunyats, David, Mia... I molts amics que em deixo. Felicitats a tots. Salut i muntanya!!!!

Cursa del Cube-La Mola (30km 3200m desnivell acumulat)

2010-05-23T23:06:00.000+02:00

Una cursa que li tenia realment ganes, ja que l´organitzava una bona amiga (Marta Prat) i on haviem fet uns entrenaments plegats. O sigui que tenia el recorregut gravat al cap. Em llevo d´hora i quedem amb el meu germa per anar cap al Cube, d´on surt la cursa. Escalfem una mica i ens situem al punt de sortida, penso anar a totes, tant si surt be com sino. Sortim a tota ostia un grup de tres corredors direccio al Pont de Vilomara, son "ruteros" i ho noto pels ritmes que portem els 7 primers kms on son bastant plans i de baixada.

Collons com apreten els nanos, vaig amb el ganxo tota l´estona jajajaja. Arribem al Pont i aqui el tema cambia, fins a Vallhonesta la cosa va pujant, mica en mica pero "falso llano" tota l´estona. Aqui em quedo una mica enrere perque se el que ve i vull regular una mica, sino fotare un pet que no vegis. M´enganxen un parell de corredors i anem pujant a bon ritme plegats i ens anem fent la goma constantment, m´agrada... Cremant kms arribem al punt mes alt del recorregut (a part de la Mola), el Paller de tot l´any, a partir d´aqui be una baixada guapa fins la Barata. Començo a apretar i ja em situo solet amb un company fins a baix l´habituallament, on arribo un pel tocat ja que fa molta calor.

Menjo un platan , bec sals minerals i gassssss fins sota la Mola. v. Com que veig que el company encara va mes tocat que jo, aqui apreto i miro d´agafar ventatge per mirar de fer podi. Començo a pujar la Mola donant-ho tot, per mirar de distanciar-me una mica del company, amb la sorpresa de que tinc el segon a tiro. Aqui ja apreto tot el que puc i arribant mig "pajaru" a d´alt del cim. Molt content de com ha anat tot i llepant podi :) , 2h 47 minuts i segon junt amb el tercer.

Hi ha molt bon ambient a d´alt, ens espera l´Alba i tot un grup de voluntaris, fa un sol guapo per descansar una estona. Al cap d´una estona arriba el Martox i el meu germa on tambe han fet una cursa de molt merit, els tios estan forts.

Despres anem baixant cap a Coll d´Estenalles on ens vindran a buscar per anar cap a Manresa. Gran cursa i gran recorregut, felicitar a l´organitzacio i voluntaris.

Cursa gels Cadi-Moixerò (21km 1900md+)

2010-04-25T22:19:00.000+02:00

Doncs ja som aqui, després d´un dia brutal de muntanya de la bona, fent un tram dels Cavalls que tant estimo. El Cadi és impressionant tot està molt maco, baixa moltíssima aigua i encara a d´alt del Moixerò hi ha alguna clapa de neu. Quedem amb el meu germà, el Jordi Flotats i el Jaume i pugem tots junts cap a Cal Cerdanyola, arribem d´hora i anem a buscar dorsal tranquilament i xerrant amb els amics, com m´agrada aquesta estona abans de les curses. Anem a canviant-se al cotxe i escalfem una mica. Avui he sortit a rebentar i collons si ho he fet. Sortim de Cal Cerdanyola cagant llets darrera dels Diedre, empedrats amunt i per dins el riu una vegada i una altre, a topeeee, em trobava bastant bé, les cames un pèl pesades (de matxos suposo).

- Paisatges increibles del parc Natural del Cadi-Moixerò, Coll de Galligans.

- El bullidor de la llet, pujant pels empedrats direcció refugi Sant Jordi, una passada.

Aquests ritmes no són els meus i per això a d´alt al refugi de Sant Jordi anava ben fos, fotia molta calor. Allà habituallament i mica en mica m´he recuperat i hem anat pujant amb el meu germà (com puja el tio) fins a Coll de Pendís, agafem el GR i anem carenejant fins a coronar el Moixerò, quines vistes més guapes.

- El meu germà i jo acabant la duríssima rampa i apunt de coronar el Moixerò (2091m)

Allà comencem una baixada on me deixat anar i ens anem creuant amb corredors i amics, on em marquen més o menys com van els que tinc a davant. Això com no em dóna forces i a topeeeee cap al Refugi. Arribo menjo i bec una mica i encaro una altre pujadeta cap a Coll de Galligans, collons com puja i quina calda. Se´m fa bastant curta i ja veig el cim, allà em diuen que em queda una baixada molt tècnica però que després ja està.

- Acabant de pujar la segona rampa dura cami del Coll de Galligans, molta calor...

- El Jordi baixant a tot drap i patint pel tema ampolles, ens van quedar uns peus als dos que tela!

Doncs li foto gasssssss i que sigui el que Déu vulgui, la baixada ha estat brutal, avançant a tres corredors i amb castanya inclosa, normal, avui anava al límit jajaja. Arribant a meta ja veig la Meritxell amb el Jan on hem diuen que he fet quart, ostia quina putada!!! Me quedat a un minut del 3r, quina llàstima, però molt content. Després com que han pujat la xicota amb el nen ens hem quedat a dinar tots a Cal Cerdanyola. Un diumenge de muntanya de la bona i sobretot en molt bona companyia.

Felicitar al meu germà (que ha fet una gran cursa 9è), al qumli, Jaume, Orzo i Natatxa, Alex, Txus, Agustinjr i tots els que heu gaudit d´aquesta cursa en un lloc molt especial per mi, zona Cavalls del Vent

Apa fins la pròxima, salut i muntanya!!!!

Pels camins dels matxos (62km 6200m desnivell acumulat)

2010-04-18T22:33:00.000+02:00

Primer de tot felicitar al gran Koala pels seus habituallaments i al gran farreti per la cursa que s´ha currat el nano. Avui possiblement fagi una de les cròniques més a gust que he escrit durant aquest temps. Comencem el dia molt d´hora, les 4 del matí i em foto un bon esmorzar, normalment no menjo gaire per no arribar en cursa massa pesat, però com que avui no vaig a estripar doncs canvio d´estrategia i em foto unes torrades amb embotit, suc i café. 4:30 i marxo tot fent amb el cotxe cap a Torelló encara amb les lleganyes enganxades a la cara. Arribo i vaig a busacar la tarja i marxo acanviar-me al cotxe, gran encert, perquè sempre m´encanto i he de còrrer. Bueno si, he de còrrer al cotxe perquè el Koala em diu que la xapa és pels habituallaments, jo ja l´havia enganxat al cotxe, és que és de ser inútiles.

Començo a trobar-me membres d´aquesta gran familia i fem petar la xarradeta, que macos que són tots. Amb l´equip koala anem preparant la tàctica a empendre durant la cursa per poder fer un sub10, molt de GUARDAR POTA. No havia sentit mai tantes vegades aquesta frase....

*Sergi, Albertus:-

Va nanos apretem una mica?

*Manolito, Martox:

- No de moment no, que s´ha de guardar pota.

Collons però si encara ho sentia faltant pocs kms per arribar a Torellò. Felicitats per haber fet una cursa amb molt de cap i acabant tots molt bé i en grup.
Sortim de Torellò a un ritme trànquilet, molt comode i fem un troç de pista fins que comencem a pujar cap a Bellmunt, no parem de xerrar i riure, ja veig que serà un gran dia. Anem fent amunt i explicant històries varies sobre el que un es pot arribar a fotre en cursa, que n´estem de sonats. Arribem a bellmunt 15min per sota del temps marcat. per primera vegada en ma vida em foto un parell d´entrepans de pernil i una Voll, mare meva com se´m posa. Xarrem amb el koala i l´Assumpta i marxem. Baixada guapa on li fotem una mica de canya i arribem al salt de moli on em quedo al.lucinat de lo guapo que és.

Anem fent a bon ritme i a mi em sembla que la Voll se m´ha posat de conya. De moment la cosa va molt bé i anem passant gent i petant la xerrada amb tothom, tot rodejats d´uns boscos espectaculars. Ens trobem amb en Clave i el Sioux que està tocat i decideixen fer la curta, bona elecció de dos parells de craks. Nosaltres anem guanyant alçada per uns corriols increibles i de cop s´obre el bosc i apareixen uns prats espectaculars de gespa on m´hagués quedat a parir una bona migdiada, collons que guapo. La pujada aqui és dreta i ja es comença a divisar el Puigsacalm. Ens comencem a creuar corredors que ja han coronat el cim i marxen cap a coll de Bracons. El tren Koala va fent i coronem, mengem unes gominoles i gasssssssssssssss avall. Baixant ens tornem a trobar al Koala que ha pujat a busacar-nos i ens fot habituallament, em foto una latre Voll. Aquesta si que la noto i a sobre bé un tram de cordes que no sé ni com baixar-ho. M´enganxo a la corda i em llanço cap baix, colla de sonats!!!!

Arribem a Coll de bracons, i veig els ànims de grup molt bé, aqui ja veig còrrer drogues per tornar a posar el cos a to. Marxem del Coll cap al prat de la Vola on ens espera el Koala un altre cop i on hi ha un habituallament genial.

La baixada és autèntica, aqui el Martox el veig finissim i va que se les pela marcant el ritme, jo i l´Albertus anem fent i el Manolito pateix pel talò que li fa la guitza. Arribem al prat de la Vola, on hi ha un ambientasso espectacular, parem una mica i marxem direcció cabrera per pista, a bon ritme per plantar-nos sota una paret imponent de pedra on comencem a pujar i on anem creuant caminaires que ens animen a pujar cap amunt. Fot una calor bastant important i això va debilitant a un mica en mica. Aqui em foto un homenatge i apreto el tram de les escales per sentir cremar els quadriceps, ho necessitava. Mentres espero al grup em trobo amb el Bodi a d´alt i la fem petar una estoneta tot inflat-me de gominoles.

Ens agrupem i comencem una baixada salvatge per tornar a encarar el prat de la vola on ens

fotem una de les millors butifarres que he menjat mai. Ahh!!! I una altre Voll. aqui ja em quedava jo, amb el solet, els amics, ens diuen que el Farreti va primer.... Que més volem!!! Ostia si, que em de fotre un sub10. Bueno arribats a aquest punt anem bé i ara queda només una pujada i tot lo altre pla i pista. Saludem als companys i marxem en busca de Torellò. Agafem un bon ritme sense que ningú es despengi i així anem fent fins que arriba l´últim repetxo del dia, bastant dret on aqui amb l´albertus el pugem bastant a saco i esperem a d´alt a l´habituallament a la resta de l´equip. Les forces estàn un pèl justes i em de fer pinya per arribar tots triumfants a meta. Sortim tots juntets on fem una carena bastant xula puja baixa i on encararem amb l´última gran baixada guapa del dia. Gasssssssss, aqui la gent s´anima i la fem en plan cabra, que guapa que és, tècnica, fulles pedres, tot el que es pot desitjar per disfrutar per la muntanya. Arribem a pla i això ja ho tenim fet, creurem la riera i anem directe a l´últim control a sant pere de Torelló. Allà ens espera el Koala amb el Joan i animen el personal que ja queda poc.

Mengem ràpid i marxem ja si que per arribar a port i triumfar tot fent el sub 10. Arribem tots juntets a Torellò amb 9h 45min i tots ben contents.

Felicitar a l´organització, i tots als companys:

Koala, Farreti, Martox, Manolito, Isma, Clave(tenim pendent una marxa junts), Sioux(recupera´t crak), Bodi, Assumpta, Carles dinamita, Ives, tant per haver acabat la marxa com pel tema dels habituallaments, fotos.... I tots els que vau disfrutar d´aquesta marxa tant ben parida.

SALUT I MUNTANYA!!!!!!!!

Cursa de muntanya de Manresa (19km 560m d+)

2010-03-28T22:35:00.000+02:00

Doncs és diumenge 28 de març i em presento a la cursa de Manresa per la trucada d´una amiga que corre al club atlètic, dient-me que em guarda un dorsal. No tenia previst fer-la ja que el dia abans havia fet un super entrenament a Collbaix que m´havia deixat les cames toves toves. Set pujades amunt i avall per les diferents vies de la nostra muntanya. Em llevo d´hora com sempre, esorzo i me´n vaig cap al congost on em trobo als companys i al meu germà. Avui si que hi ha molta gent coneguda.

Agafo el dorsal i escalfem una estona, poc com de còstum. Comença la cursa, desde els primers metres ja em sento les cames com dos llistons de fusta, ostres com pesen. Però hi fotem ganes i fins que rebenti, després ja arribarem com pugui. La pujada a Collbaix per una de les sevesvies més dretes se´m fa duríssima, clar el dia abans me l´havia fet uns quants cops. Un cop d´alt doncs a disfrutar de l´espectacular carena i després Gasssssss pels camins del Gorg Blau i el Suanya.

Allà faig uns kms amb el Matiner (Jordi) que també s´havia fotut canya el dissabte, anem els dos ben fossos. Em van passant ruteros ja que aquells camins tant plans són per còrrer de veritat. Total que en 1hora 28 minuts ja torno a entrar al Congost i on m´espera lo millor del dia, poder fer els últims metres amb el Jan, quina delicia :)
Al final encara prou content ja que vaig rebaixar el crono en 6 minuts respecte l´any anterior.

Marató congost (42km 3600m desnivell+)

2010-03-22T22:50:00.000+01:00

Perfil brutal de la marató de la Vall del Congost, 36oom desnivell positiu ens esperen per posar-nos a tots les cames al seu lloc, però el circuit és senzillament espectacular, un 10!!!

Bueno ja una mica més descansat i més trànquil i amb ganes d´escriure una miqueta, farem un petit resum del que ahir va ser per mi la millor cursa que he fet fins ara, per molts motius.....Feia molts dies que anava capficat anar mirant el perfil i menjant-me el cap haviam que havia de fer un pringat com jo, ho sortir regulant i corrent amb una mica de cap (cosa que em costa) o sortir en plan Koala o millor dit, en plan Guido (ni de conya) i a rebentar. Doncs arriba l´hora de la veritat i ja som 21 de març, arribo a Aiguafreda i em començo a trobar a tota la colla de tarats de la muntanya (que és com em diuen els del meu voltant) i fem la xarradeta, cosa que cada cop m´agrada més i després un no té ganes de còrrer, simplement de seguir xerrant i fer algunes cervesetes. Deixem-nos d´històries.... PAM!!!! Sortim una mica esverats pels carrers d´Aiguafreda però a les primeres de canvi quan s´enfila el corriol doncs es fa una mica de tap i aqui vulguis o no ja regules perquè t´has de posar al ritme del que va davant teu.

Les sensacions de moment molt bones ja que normalment fins que no porto una estona corrents no estic a gust. El primer tram fins al km26 me´l coneixia o sigui que ja sabia el que em venia a sobre, però és tant maco el circuit, que realment vaig arribar a disfrutar molt, i sincerament no se´m va fer gens pesada, a més me acostumat a patir com un porc, cada dia mi trobo millor. Les primeres remullades al riu no em van anar gaire bé, ja que al cap de poc les plantes del peu ja em fotien mal, però com molt bé diu l´organitzador de la cursa "con dos......", ets un crak Abuelo. La pujada al Paraiso va ser de película, vaig passar amb un parell, i com que sabia que arribava el KM17 i ja sentia el xibarri que estaven organitzant alguns membres dels Koala´s Team, doncs em vaig esberar i se´m va fer molt curta.

Gràcies Raül i companyia per fer-nos aquell troç tant agradable, i quina festa. Com que anava tant excitat ni vaig parar, vaig començar el descens haviam si podia enganxar algú més. Després la la baixada tremenda vaig coincidir amb el Boulderban i junts van fer un bon troç anar xerrant de les nostres cosetes. Gràcies a ell tant la pujada després de la pista on es separava la mitja marató (collons que dreta) i després el temut Purgatori ( a mi personalment em va encantar) se´m van passar volats i així vam arribar a Can Vellber on vaig poder saludar al gran Rül. Allà vaig parar a menjar algo i a beure perquè fotia una xafogor tremenda.

L´Esteban es va quedar i jo vaig decidir no parar gaire estona perquè després em costa molt arrancar. Gasssss cap abaix i començar a pujar al Castell on la pujadeta em va deixar un pèl tocat, però no enfonsat. Ja coronat el Castell comença una baixada dreta i espectacular on em jugo les dents, però com que ja anem cap el Km 30 doncs ara si que un s´ho ha de juagar tot. Baixant sento una esquella sonant i de cop em trobo a l´Ives, gràcies crak pels ànims. Segueixo animant-me i fotent-li perquè després de fotre´m un gel em trobo com nou. Segueixo el cami cap a Aiguafreda, abans per això ja sento una veu que em crida i és el JordiPapiol, està a la vora del riu Congost tirant fotos, sense pensar-mo em foto dins el riu i el passo com un boig, em diu que vaig dels 10 primers i ja només em faltava això.

Comença la pujada a la trona i me l´agafo trànquilament, tant trànquil que al cap d´una estona apunt de coronar-la m´agafen el Mia de Diedre i un altre noi, collons me adormit. Bueno em va bé perquè l´últim tram de la cursa el faré acompanyat i això sempre és agradable. Anem fent tots tres pim pam anar xerrant de la gran cursa que havien muntant l´Abuelo i companyia. Però encara faltava una sorpresa, la pujada a Valldaneu. Allà a mitja pujada se´m van pujar els 2 quadriceps qüasi a l´alçada dels ous, collons quina putada, no m´hopodia creure, amb lo bé que havia anat tot. Com era d´esperar aquell parell se´m van escapar i jo vaig anar tirant fins arribar al Km 39,5 on hi havia l´últim havituallament amb la Caloreta i la gent de Santvi, bec una mica xarro amb ells i apa em diuen que queda un corriol de baixada bastant tècnic i un km d´asfalt per dins el poble. Doncs apreto el cul i apa em llenço cap a Aiguafreda en busca de la meva tercera marató i segurament la més dura que faré mai. Encaro l´última recta del poble i la gent crida, com m´agrada, com ets sents, sento la veu de l´Abuelo dient el meu nom, això s´ha acabat.

Molt Content també per la bona cursa que havia fet, 5hores 38min i 12è de la general.

Per suposat que sinó passa res aquesta cursa no me la penso perdre mai més, fins el dia que les cames diguin prou.

FELICITATS A TOTS ELS ORGANITZADORS, VOLUNTARIS, CORREDORS, ACOMPANYANTS I HA TOTS ELS QUE EM DEIXI.

PD: Apa, després del rotllo, bona nit. ah....... i que n´aprenguinnnnnnnnnnnnnnn!!!!!

Sortida Collbaix (nevada 8-3-2010)

2010-03-09T21:59:00.000+01:00

Ahir aprofitant la gran nevada que va caure a Catalunya en general no em podia quedar a casa i vaig decidir fer una petita sortida a Collbaix, un petit trailblanc. Que guapo que és còrrer per la neu, el que s´estava desfent a marxes forçades pel dia tant esplèndit que va fer ahir.

Fent una mica el capullo, vaig acabar amb els peus ben molls i gelats.

A la part més alta de Collbaix era on hi havia més gruix de neu ja que el vent l´acumulava.

Vistes de la Mola desde Collbaix, està tot ben nevat.

FELICITATS JAN, 1 ANY!!!! (3/3/2010)

2010-03-03T22:43:00.000+01:00

Ha passat ja un any del regal més important que m´han fet mai, el naixement del Jan.

El 3-3-2009 va ser un dia molt especial. És impressionant el que es canvia quan un és pare, sense voler ets fots gran de cop, uff!!!

Que ràpid que passa el temps i més quan vas cansat del treball, entrenaments i familia, ara això si, ho compensen d´altres coses, quan et mira i riu i veus que cada dia va fent més coses, et cau la baba, senzillament espectacular!!! Espero seguir tant feliç com ho he estat aquest temps i veure crèixer el futur campió jejejeje. Miraré de que segueixi els passos del seu pare i desde petit aprengui a estimar la natura i disfruti de les muntanyes com ho estic fent jo. Salut i muntanya!!!!

Que guapo que està el tio, serà pel pare..................

Calendari Curses i Ultratrails 2010

2010-02-11T22:40:00.000+01:00

Ja fa unes 13 setmanes que vaig començar un pla d´entrenament amb el Ricard Vila (entrenador de muntanya) per preparar dos dels grans reptes que he fixat aquest any, l´Andorra UltraTrail i l´UltraTrail del Montblanc. Més que res tenia ganes de seguir un entrenament fixat per un professional, i haviam quines van ser les meves errades l´any passat, on vaig acabar molt cremat. Ara us posaré més o menys les travesses i curses que faré segur com a preparació de cara als 2 grans reptes que tinc. Entremig segur que aniràn caient molts altres entrenaments i bestieses que farem amb els Koala´s Team.

GENER:

Trailblanc FontRomeu 44km

FEBRER:

Marxa del Montserratí 20km 760m d+

Entrenament marató del Congost

Entrenament Manresa-La Mola-Manresa

MARÇ:

Marató salvatge de les Guilleries 42km 2250m d+

Marató Vall del Congost 42km 3800m d+

Marxa de la Selva del Camp 67km 2450m d+

ABRIL:

Marxa pels camins dels matxos 61km 3195m d+

Travessa Castellterçol-Montserrat 47km 1600m d+

MAIG:

Marxa Romànica de Navàs 80km 2300m d+

Doble km vertical Vall de Ribes 10km 2000m d+

Travessa CUBE-La Mola km?? D??

JUNY:

Marxa Cap de Rec 51km 2500m d+

Andorra UltraTrail 112km 9700m d+ (serà dur, molt dur!!!!)

JULIOL:

Cavalls del vent 80km 10000m d+

Olla de Núria 21km 1930m d+

AGOST:

UltraTrail del Montblanc 166km 18000m desnivell acumulat

Aquest és el gran repte de l´any 2010, després d´acumular els punts possibles durant l´any 2009, vaig fer la inscripció per l´UTMB, ara només quedava esperar haviam si hi havia sort i tocava el sorteig, ja que hi va haber una demanda molt superior d´inscripcions. Vaig passar uns dies amb uns nervis terribles, però va arribar el dia, vaig plegar de treballar i només arribar a casa em vaig conectar a internet, concretament a corredors.cat. Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, m´ha tocat, ara si que comença el compte enrere de cara a l´agost. Una cosa està molt clara. Serà un cami dur, però estic molt motivat i això és fonamental. Dins el meu cap només hi tinc un frase.....

EL DOLOR ÉS TEMPORAL... L´ORGULL PER SEMPRE. QUE N´APRENGUIN!!!!!

Marxa del terme santfruitós (39,5km 750m d+)

2010-01-31T22:29:00.000+01:00

Començo el dia a les 7 del matí amb el frontal i vaig cap a Santfruitós tot sol de nit. 7 km separen casa meva del bosquet, ho sigui que ja he fet un preescalfament bastant bo abans de la marxa. Arribo i saludo amb uns quants corredors i sona la traca que dona la sortida. Comencem a bon ritme i ens ajuntem uns quants al davant, en Ramon, el Josep, Jordi i els seus colegues... Així anem fent kms i arribem al primer habituallament, espectacular!! Caixes plenes de donuts, pastes, cacolat.... Em poso les botes i tirem, em creuo amb la Marta Prat i xarrem una estona però apreto un pèl el ritme que no vull acabar gaire tard. Anem fent amb l´extranjero i el Jordi sense parar de parlar i vulguis que no això ajuda molt a fer passar els kms que no t´enteres. La marxa és bastant planera i sense cap mena de dificultat, passa per llocs molt bonics desconeguts per mi i agradables deo sigui que pots fotre bastanta canya. Tornem a parar amb un altre habituallament i torno a menjar, ja que a partir d´ara me proposat de menjar molt en marxa, ja que sinó en Ultra distància sinó menges ho acabes pagant ja que l´energia s´acaba ràpidament i ho pots pagar molt car. Seguint un bon grupet tot xerrant i gaudint del dia, gens de fred i bona temperatura per còrrer i així ja tornem a visualitzar santfruitós de bages, on acabarem la marxa al mateix lloc on hem començat. arribem amb poc més de 2 hores i ens fotem un entrepà de butifarra tremendo acompanyat amb un parell de gots de cola. Un cop ple un altre cop, uns quants estiraments i tornem a marxar amb el Jordi i els seus colegues cap a Manresa, on tornaré a fer uns 7km més. Ens despedim i jo continuo cap a casa. bon matí acompanyat de molt bona gent i acumulant un altre cop uns 40 kms. Carai com hem començat el 2010!!!! Com diuen els de l´equip... Que n´aprenguin!!!!!!!!!!!

Cronoescalada pirata en ruta a Montserrat (8,8km 540m d+)

2010-01-30T23:12:00.000+01:00

Amb una paraula, espectacular!!!!! Gran dia ahir divendres a la nit corrent per l´asfalt de la muntanya de Montserrat. 35 sonats més o menys en el que hi havia el meu germà i el Joan vam còrrer la primera crono pirata organitzada pels Koala´s.

Va ser un gran exit, si senyor, hi ha molta gent que hauria d´aprendre moltes coses veient les ganes que hi posa la gent que s´estima l´skyrunning.

La pujada va se per asfalt i va ser dura de collons, ni un segon de descans, pujat progressivament fins fer els quasi 600m de desnivell positiu. En arribar a d´alt al monestir ja teniem preparada una bona festa amb unes quantes Volls!!!! Que grans són els Koales jejejeje. després de pendre un parell de sucs de civada, un ja anava encegat... Doncs vem fer la baixada pel cami dels 3/4, quina canya de nit, no l´havia fet mai però em va agradar d´alló més. En definitiva una experiència brutal en molt bona companyia. QUE N´APRENGUIN!!!!!!

Trailblanc Fontromeu (44km 1370m d+)

2010-01-20T22:28:00.000+01:00

Comencem la temporada 2010 forts jejejeje, marxem amb el Guido cap a fontromeu a fer el trailblanc, una cursa bastant dura ja que transcorre sobre la neu i on les cames pateixen de valent. Em passa a buscar el diumenge amb els seus pares a les 5 del matí per marxar cap a França, quina són!!! Parem en un camping prop de Puigcerdà on el Jordipapiol ens va agafar els dorsals el dissabte. Arribem a Fontromeu al cap d´un parell d´hores i anem on hi ha la zona de sortida, ens canviem i escalfem una mica perquè fot un fred que pela. Abans de donar la sortida veiem que per allà hi ha el crak del Kilian on aquesta setmana descansa, ja que ens va dir que a partir d´aquesta que ve fins abril no para amb l´ski de muntanya, quina màquina. Foto de rigor amb dos craks i pam.

Fem un troç neutralitzat desde el poble fins les pistes d´esqui on comença lo bo, pista bastant dreta on se´t passa el fred de cop i on ja es comencen a escalfar les cames, em poso al capdavant del grup però regulant que la cosa és molt llarga. El Guido com no ja va a tope jajajajaja, quin crak!!! Els paisatges són espectaculars, de neu em pensava que no ni hauria tanta i tela, sembla que vagis borratxo, d´una banda a l´altre.

Carai com casca les cames, però m´ho agafo en plan tranqui. Van passant els km i disfruto con un nen, Baixant per pistes negres, quina canya!!!!! Pujant i patint, com m´agrada. Seré massoca???? Éns ajuntem un grpet de quatre corredors, francessos i un noi de Mallorca molt ben parit. Correm, parlem, riem i anem explicant anecdotes i parlant del gran repte d´aquest any, l´UTMB. El temps comença a complicar-se i puja la boira i comença a nevar, espectacular el poguer còrrer en aquestes condicions, sembla que no hi hagi ningú més en aquest món. El grup comença a separar-se i vaig veient que jo estic més fresc que una rosa, que bé. El Rafa, el noi de Mallorca em diu que comença a estar cardat, o sigui que em sap greu però jo em poso al meu ritme i marxo. Com disfruto sol i per aquests paratges increibles, em trobo al Jordi i la seva dona amb la Blanca, per un cami espectacular, està ple de gent amb raquetes disfrutant com jo.

Cap al km 35 ens posen una pista negra amunt que se te´n va l´olla, mare meva que dret que és. Vaig fent pujant poc a poc i patinant, patint però amb pas ferm cap amunt, sempre amunt!!!! Ja diviso el final de la pujada on hi ha un grup de gent als remontadors i on m´animen. Ostres és en Kilian!!!! El tio va sobrat amb els esquis cap amunt, em diu que ja no queda gaire i ja és tot baixada. Doncs em llanço a veure si puc baixar de les 5 hores. Començo a còrrer com un boig però veig que el recorregut s´allarga més del compte, tiro i veig passar els kms i no veig l´arribada, em desespero perquè ja veig que no serà possible baixar del temps. Al final veig ja l´arc d´arribada i acabo de fer un sprint final on les rampes ja em diuen que acabi. Creuo l´arc 11é i 5hores 2min, no està malament, però els francesos han posat 4 km més dels que havien de ser, que cabrons!!!!! Felicitar al crak del Guido que va quedar 3r el crak.

Vaig a dutxar-me i ens quedem a dinar i a la cerimonia de trofeus. Molt bon començament d´any i bona companyia. Salut i muntanya!!!!!!!

Fitxo pels Koala´s Team!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2010-01-10T22:28:00.000+01:00

Ja fa dies que tinc el blog una mica abandonat, però em falten hores jejejeje. Entre la feina, entrenaments, la familia... No puedorrrrrrrrrr!!!!! Haviam, abans de tot, ja fa temps que ho havia d´haver escrit, però soc un cas. Resulta que a en Carles Salvador i a mi ens seguien els observadors d´un equip jajajaja, els Koala´s team. Equip de personatges benparits, bandarres, autèntics, amants de les farres més perverses i amics del suc de civada. Tot això barrejat amb disfrutar fent el boig per la muntanya. Més o menys aquesta és la descripció del que serà a partir d´ara el meu nou equip, i el del Carles. Doncs si, som els nous fitxatges d´hivern, yuhuuuuu!!!! Per part meva puc dir que seré fidel i sortiré sempre a donar-ho tot i ha reventar. L´equip està compòs pel Koala (raül) l´ànima d´aquest equip d´Ultratarats jejejeje, juntament amb el seu inseparable doctor Joan farreti un crak i molt fort que està el tio. Després venen "los primos" Manolito i Albertus, que grans que i simpàtics que són. I per Últim el Xavier Martorell megacrak escalador i tipus que es coneix pam a pam un tant per cent molt elevat de les muntanyes d´aquest país. El Carles l´autèntic guia Montserratí, si voleu fer una excursió per les agulles, aquest és el vostre home, i jo, que mirant uan mica el blog doncs ja sabreu una mica quin és el meu perfil. Quin equipàs!!! Ja només ens falta començar a preparar reptes coms uns bojos i a disfrutar d´aquest esport que he descobert no fa gaire però que tant m´està donant. Salut i muntanya!!! Que n´aprenguin!!!

L´equip dels Koala´s Team al complert jajajajaja

Sant Silvestre Sabadell 10000m riu Ripoll.

2009-12-31T22:12:00.000+01:00

Arriba l´últim dia de l´any 2009 i com no doncs l´acabem corrent, quedo amb el Guido per anar amb ell a sabadell, volia anar a Barcelona però massa gent i no em volia agobiar. Arribo sabadell i anem a fer un café per posant-se les piles, i baixem fins a una esplanada a costat del riu Ripoll. Feia molt temps que no feia cap cursa plana, volia provar haviam si havia perdut velocitat, ja que amb tanta muntanya doncs això de les sèries ja és història jajajaja. Escalfem una estona a bon ritme i ens plantem a meta per començar a fotre-li canya, pam!!!

Sortim amb el Jaume esperitats, collons quin ritme 3:30min/km. M´ho agafo amb una mica més de calma i vaig controlant el Jaume a una distància prudent jejejeje. Van passant els kms i mica en mica em trobo bé, això que sembla que hagi de petar en qualsevol moment, no estic acostumat a anar tant alt de ppm tanta estona. Vaig fent però cada cop em costa més portar el ritme i vaig perdent gas, sort que el tema ja està quasi finiquitat i entro a meta en 38min 20seg. Doncs no està malament del tot per un diesel de la muntanya. Al final m´ha sortit un ritme de 3:50 min/km, bé per mi. Mengem una mica de coca i fem una copa de cava i em despedeixo del Jaume desitjant bon any un 2010 ple d´èxits. BON ANY A TOTHOM I SALUT I MOLTA MUNTANYA!!!!!!!!!!!

Pujada per Nadal a la Mola (3,4km 500m d+)

2009-12-29T22:37:00.000+01:00

Doncs ja feia dies que em rondava fer alguna cursa per aquestes dates ja que són tant especials, no volia fer res llarg perquè aquests dies de temps no és que en sobri gaire ja que amb dinars, sopars i festes varies un va bastantt de cul jajajaja. Doncs al final el Guido em comenta que el 25 farà la pujada a la Mola, doncs no m´ho penso gaire i mi apunto, ja que és perfecte.

- Patint la sortida explosiva... però arribant a meta.

Cursa curta, d´horeta al matí, 25 de Desembre (NADAL), tot el que jo buscava. Doncs em llevo i marxo cap a Terrassa on truco al Jaume i li dic que ja me perdut, amb tantes obres em vaig liar, total que em rescata i anem a Can Robert, tot s´ha de dir que el lloc està bastant amagat. Arribem i saludem uns quants companys, abuelo, avi Mena, Agustinjr, Joan Freixa ... Agafem el dorsal i calentem una mica, ja que fot bastant fred. A les 10 sortida "a muerte" amb els craks, però al km2 foto un pet i acabo de pujar com puc fins al cim d´aquesta muntanya tant xula i que no coneixo. Haurem de fer-hi més sortidetes jajajajaja.

- Amb el Guido esperant l´arribada de l´Antonio (abuelo)

Un cop a d´alt, em trobo amb el Guido (felicitats perquè ha fet 3r darrera el Just i el Joan freixa) i esperem l´abuelo i l´avi mena per fotre una baixada d´escandol per una canal impressionant. A baix 2 gots de Cola i un parell de trossos de coca boníssims. Objectiu complert, cursa per Nadal, amb molt bons amics i d´hora cap a casa a cagar el tió. BON NADAL A TOTS COMPANYS!!!!!!!!!

PD: Us poso l´enllaç dels esports de TV3 on han passat la notícia de la pujada a la Mola i sortim amb el Guido quan donen la sortida, com no m´enganxen rient jajajajaja....

- http://www.youtube.com/watch?v=zb2rdAfABzw

ENTRENAMENT ALS RASSOS I GALLINA PELADA (30,7KM 1650m d+)

2009-12-05T22:10:00.000+01:00

A les 7:15 arrencavem del camping uns quants sonats, uns feiem la volta llarga i la resta la curta, de fet només el Guido i jo hem escollit la primera.
Al sortir el termómetre estava en 0º.Hem remuntat per el PR fins a dalt la Creu del Cabrer,en poc més d´una hora.Pista amb petites clapes de neu, que més d´un ensurt ens ha donat als dos. Aqui ja hi havia el trencall que agafarien la resta, directament cap Sant Miquel de Peguera.
En aquest tram de pista perdriem bastant de temps amb la neu, estava gelada i relliscava un xic

Seguim pel GR, aquest camí ja s´anava tancant i cada cop anava pujant més. Impresionant quan estavem a l´alçada per sota de la Roca Blanca.
Aixó ja pujava de collons, i per fer-ho encara una mica més complicat hem tirat pel dret,fotent una mica d´escalada sense corda, collons com ens hem cagat jajajaja.

Les vistes un pel abans de coronar eren acollonants, aquest tros de carena fins la Gallina Pelada estava de neu....més d´un pam segur. Bueno al principi fa gràcia,peró quant portes una estona se´t començan a glaçar els peus, ara entenc el perque de les polaines.
Feta la foto de rigor a dalt,cap al refugi....sort de les estaques que queden de la antiga marató de Berga,perque si no t´ho conéixes i amb la neu,es bastant perdedor. En tota aquesta carena s´ha fet bastant dur, ja que per el terreny pots córrer,peró la neu no et deixa,i part muscularment et trinxa.

- Gallina pelada (2317m), al fons el Pedraforca enfarinat.

Tocava baixar per la canal....quin yuyu quan miraves cap a baix amb la neu. Ja abaix de la vall,cap a la Font de Cal Coix,a veure si quedava algú....pos va ser que no!
I desde aqui,a seguir les marques de la Núria-Queralt,passant pel corriol fins tornar a petar al camping.
Han estat 30.7 km,amb 1650+ i amb molt bona companyia. Només arribar, avituallament de civada i com cal, explicant batalletes.

- ST al camping FONTFREDA.

Marató pirata de Montserrat (42,5km i 5000m d+-)

2009-11-21T16:25:00.000+01:00

Va ser fa uns quants anys quan era petit (uns 5 anys) on vaig demanar als meus pares que m´apuntessin al cau del meu poble, així ho van fer, no deixaven anar a nens tant petits però amb mi van fer una excepció jeejejeje. Quan arribaven els estius feiem els campaments i anavem dues setmanes per aquestes muntanyes a viure i assaborir la natura. Tot el dia pels boscos fent el boig, allà va ser on vaig començar a tastar el que ara al cap d´uns anys, m´ha ben enganxat... PUJAR MUNTANYES!!! Coses de la vida he estat molts anys sense pujar-hi, on l´únic contacte que hi tenia era anant a esquiar els hiverns però poca cosa més. Fins que fa un parell d´anys la meva vida canvia radicalment, coneixo a la Meritxell, me´n vaig a viure a Manresa, començo a còrrer on m´ajuda a deixar de fumar, i neix el Jan.... Uff!! Quants canvis, però gràcies a ells he aconseguit ser feliç i conèixer a tot un grup de persones genials i autèntiques on tot el que volem és disfrutar de la muntanya cremant km i km. Dissabte 21 de Novembre de 2009 sempre quedarà a la memòria de tots perquè ningú es pensava que aquella marató pirata faria sentir tantes coses especials a més d´un.

La muntanya s´ho valia, les sensacions de cada un de nosaltres van ser molt especials, sortint desde les 2 de divendres fins les 8 del matí de dissabte, tothom a l´hora que ell volia i el ritme que li anava més bé. Tot per arribar més o menys junts des d´on haviem sortit feia unes quantes hores, l´arribada només es pot descriur en una paraula... ESPECTACULAR!! Tanta gent esperant-he, semblava que feia dies que havies marxat, que et trobaven a faltar, va ser impressionant, no es pot descriure les sensacions que vaig sentir, només m´haguessin faltat els meus. Carles i Pedro aqui s´ha vist que amb la il.lusió es pot aconseguir el que un es proposa, si estima allò que més li agrada. Ni tots els diners del món poden comprar les sensacions de cada un de nosaltres per allà d´alt el cel de Montserrat, només us puc dir una cosa, GRÀCIES!!!! Us heu currat un marató espectacular, on em sembla que no tardaré gaire a tornar-la a fer, ara que la tinc fresca jajajajaja.

I que haig de dir dels craks com el Guido, Rül, Farreti on vaig poder compartir la sortida, un plaer. I que haig de dir de tots els que vareu estar al peu del cano als havituallaments, allà perduts en la boira i el fred de Montserrat, això no té preu, com diria un amic meu... QUE N´APRENGUIN!!!!!!! I que haig de dir dels craks que vareu sortir a les 2 de la nit, Montserrat a aquelles hores tenia que ser espectacular, felicitats a tots. I que haig de dir del Joan (un crak en la muntanya i les cròniques) que va sortir a les 4 de la nit i es va maracar tota la marató tot solet, si senyor!!!! I que haig de dir del grup de les 5:30... esteu fets uns craks!!! Vareu disfrutar com nens veient l´Alba a Sant Jeroni, quines fotos més maques. I que haig de dir del grup de les 7, segurament el més animat i els que anaven més resguardats amb el guia més ben parit que coneixo. I finalment, que haig de dir del grup que van sortir a les 8 fent la marató curta, l´estona que vam estar esperant les 8 ens ho vam passar de conya, encantat de conèixer a més correcats. I que haig de dir amb la gran S.T que varem fer després tots junts, amb diploma i samarreta inclòs, sensacional.

No faré una crònica en primera persona perquè per mi dissabte era lo de menys, volia sortir a disfrutar i ho vaig fer, ostres si ho vaig fer, i tot gràcies a la il.lusió de tots els que ens agrada volar per aquestes muntanyes. D´això se´n diu "SKYRUNNING". S´acaba una temporada repleta de curses i travesses on m´han tornat a introduïr de ple en la muntanya, territori que mai haguera hagut de deixar, i en comença un altre en la que els projectes i somnis que tinc en ment junt amb altres companys espero que podem fer realitat, o sigui que ja sabeu ... Salut i muntanya!!!

Les fotos espectaculars les van fer la Montse (xicota Carles), Marta i Assumpta.

CURSA DE MUNTANYA DE CASTELLTERÇOL (11Km 400m d+)

2009-11-17T17:58:00.000+01:00

DEBUT DEL "XENXO" I "GORGUI" EN CURSES DE MUNTANYA:

Diumenge va ser el gran debut del Diego en el mundillo de les curses, es va estrenar a Castellterçol en una cursa on el recorregut em va donar una molt bona sorpresa, molt i molt corriol amb pujadetes i unes bones baixades de les que a mi m´agraden per baixar a "saco", però no va ser el cas, em vaig comprometre a anar amb ell i més o menys en el que jo sé ajudare´l a regular i no petar abans d´hora. Per altre banda també venia el Jordi que és fill de Castellterçol i va fer d´ambfitrio jajajajaja, ell però ja n´havia fet alguna.

El Jordi calentant abans de la cursa jajajajaja

Hi va haber molt bon ambient en tot moment i per fi jo vaig poder disfrutar d´una cursa en la que no anava collat, ostres com ho trobava a faltar. Anavem els tres junts fins que ens va avançar un colega del Jordi, i es clar el tio va apretar esberat no fos cas que el guanyés. Doncs ens va deixar tirats sobre el km4, nosaltres vam anar fent i controlant el ritme en tot moment perquè el Diego pogués acabar descenment, caminant a les pujades, trotant en pla i apretant a les baixades.

Els craks posant-se el tratge de fer feina

I va haber alguna estona que em sembla que la sang no li arribava al cap jejejejeje, però un bon got de Cola a l´havituallament ho va curar tot. Vam anar cremant km i com que el circuit era molt entretingut i curt (comparat amb el que faig ultimament) doncs va passar bastant ràpid. Bon debut del Diego que amb el jordi ja parlen de fer una altre cursa la setmana que ve, és que aquest "mundillo" enganxa molt i molt.

Felicitar a l´organització per la cursa i el bon ambient. Per cert l´any que ve van dir que ja estarà dins el circuit català de curses de muntanya, o sigui que estarà ple de craks. Fins la pròxima i salut i muntanya!!!!!

Cursa de muntanya Montserrat Nord (23km 1100d+)

2009-11-09T21:46:00.000+01:00

!!!1 ANY FICAT DE PLE EN CURSES DE MUNTANYA!!!

Doncs si, aquest diumenge 8 de Novembre fa just 1 any que em vaig endinsar en el meravellós món de l´skyrunning. Qui m´ho havia de dir l´any passat que per aquestes dates portaria tanta tralla com la que me fotut aquest any... i la que queda jajajaja. Doncs arribo d´hora a Monistrol on haviem quedat per esmorzar amb alguns companys, entrepà gegant i coca-cola. Un cop acabat no tenia clar si podria còrrer, ostia! Estava que rebentava. Me´n vaig a buscar el dorsal i ja hi havia un ambientillo guapo guapo, ara fotia una ventolera espectacular, i això que estavem a 200 metres. Vaig a canviar-me al cotxe i petem la xerrada abans de sortir amb companys de corredors.

A les 9:15 surten les noies i això vol dir que queda un quart d´hora per escalfar i començar a pujar cap a Sant Jeroni. I a les 9:30 sortim nosaltres, collons com surt el Guido, es posa primer i va que se les pela, ja veig que patirem. Ràpidament ja hi han les primeres rampes que s´enfilen cap a la carena del Piteu i se´m fan molt dures, no ho entenc perquè havia descansat per arribar fresc, però em sembla que a aquestes alçades vaig bastant cremat. Arribem a santa Cecilia i m´hidrato una mica que ara bé lo bo, Canal de Sant Jeroni. Comencem a pujar i es fan uns taps tremendos, a part que fot un vent que et deixa gelat. Costa molt adelantar perquè el corriol és molt estret i això fa que el ritme sigui molt lent i em començo a rallar, però per altra banda m´anirà bé perquè arribaré a d´alt bastant fresc, que també era el que volia. Arribo a les escales i ja començo a veure el mirador, aqui ens anem creuant amb els que van més ràpids, grrrrrrr, he d´apretar i començar a passar-ne. Arribo a d´alt i així com l´any passat vaig quedar-me un moment a observar el paisatge, aquest any res de res, avaaaaaaaaaaaallllllllll!! Si començo a baixar i em trobo bé, els abductors de moment no m´emprenyen i vaig com una moto. A l´ermita ni paro a l´havituallament, i així baixant a saco ja començo a passar alguns que portava a davant. Ostres com motiva això d´anar fotent "atxassus" i trobant-me bé.

Vaig cremant km i per fi les sensacions són bones, em trobo bé i amb ganes de rebaixar el temps de l´any passat. Recupero una mica a la pujada que va desde sant Joan direcció a la Santa Cova, però és curta i ara si que bé una baixada dreta on pots fotre molta canya, i així és fins que agafo una pedra suelta i em foto una santa castanya que enriten de la del Pedraforca. Ostia quin mal!!! Ara l´adrenalina em fa aixecar ràpid i vaig uns metres una mica tocat fins que em passa el mal del cop i puc tornar a agafar un bon ritme, baixant com un boig diviso al Jordi Martí i encara m´esbero més. L´enganxo i anem fotent-li canya els dos fins arribar a l´ultima pujadade la cursa, la santa Cova. Allà està ple de japonesos on alucinen al veure´ns passar. Paro a l´últim havitualllament a veure i allà ja comença la baixada pels 3/4 a tota màquina veient que puc fer molt bon temps. Corro com un dimoni perquè aquest cami me´l coneixo pam a pam i et pots anticipar a tots els obstacles. Arribem a la pista i ja tant sols queden 2km per ser a la plaça de Monistrol. Arribo al poble i faig un últim esforç per baixar el crono. Entro a la plaça i ja veig la Meritxell amb el Jan, això ja està, entro amb un temps de 2h 19 min. Objectiu aconseguit, he baixat 26 minuts respecte l´any passat, i la gran diferència és com he acabat fisicament aquest any respete l´altre jajajaja. Ara a descansar una mica i per la Marató Pirata. SALUT I MOLTA MUNTANYA!!!!!!!

ASICS FOOT ID

2009-11-02T21:32:00.000+01:00

L´altre dia la meva xicota em va comentar que en una pagina on es proven productes nous hi havia una convocatoria de Asics en la que posava:

Si eres un “runner” que disfruta de nuevas experiencias y te gusta compartir y comentar las novedades esta es tu oportunidad. Estamos seleccionando 200 trndian@s para el proyecto ASICS Tech Tour. Los elegidos recibirán una invitación a realizar el Foot ID en exclusiva en los showrooms de ASICS en Barcelona y Madrid, pero está abierto a cualquier persona que quiera desplazarse a estas ciudades. Y dependiendo del resultado de tu test, recibirás un par de Kayano o Nimbus.

Doncs em va apuntar, i encara no m´ho crec, però em van enviar un correu en que el dia 29 d´octubre havia d´anar a Barcelona a la tarda a fer-me un analíssis de petjada 3d i on es veu que depenent del tipus de petjada em donarien unes bambes per provar i donar la meva humil opinió.

Doncs el dijous 29 vam anar cap al Prat amb la meva xicota (Meritxell) i el Jan. Molt ben parit l´edifici d´ASICS, està a tocar de l´aeroport. El tracte que em van donar va ser molt profesional i molt amable en tot moment, la "maquineta" que feien servir per analitzar la petjada era d´ultima generació. El que em va destrempar perquè em va sortir que tenia una petjada neutre!!!!

Vam acabar la prova i em van donar un dossier amb les dades en 3d, i el noi em va dir si volia veure les novetats de cara a la tardor del 2010, jo encantat. van entrar amb una sala on semblava una botiga i em va estar ensenyant les sabatilles de cara l´any que ve.

Tela amb les de Trail, tenen molt bona pinta, em va dir que apostaven fort pel trail-running ja que aquest any havien notat un boom espectacular i que les TRABUCO havien triumfat. A mi em van regalar unes ASICS GEL NIMBUS 11 i ara a cremar-les fent km jajajajaja.

Doncs va ser una experiència diferent, coneixent una miqueta més d´aquest món que és el running. A part d´estar una miqueta de sort perquè em seleccionessin. Salut i muntanya!!!

Marató de muntanya Sant Llorenç Savall (42,470km 3450 d+/-)

2009-10-25T20:24:00.000+01:00

Doncs ja tinc la primera marató de muntanya a la butxaca. Després d´aquest últim més on ha estat de bojos (no sé pas quants km he fet!!), tanquem l´octubre del 2009 amb una marató de muntanya, m´ha agradat moltíssim. 5:20 de la matinada del diumenge, em passen a buscar per casa el Xavier Martorell, i el Raül (Koala), després anem a buscar el Farreti i l´Isma. Un cop tots al cotxe comencem una altre aventura, aquest cop cap a Sant Llorenç. Collons que malament va començar el dia, vaig agafar una macropajara amb les putes corves espectacular. Sort que aquella tropa no paraven de fer conya i se´m va passar ràpid. Arrivem al poble i anem a buscar els dorsals, quina cua!!! sort que jo havia d´anar a incidències i no en vaig haver de fer jejeje. Un cop amb el dorsals no queda gaire temps i anem a canviar-nos al cotxe i ja baixem al punt de sortida, saludo a un munt de corredors i ens posem en situació.

Donen la sortida i allà tothom surt cagant llets, no s´havia que fer, si començar rebentant o mirar de regular una mica i a la meitat de la cursa fotre-li gas. Doncs agafo la segona opció, regulant però a bon ritme, de moment em trobo bé i no tinc molesties als abductors (la meva fisio preferida em va fer un taping d´aquells de colorets que quedava la mar de bé jajaja). La cursa comença amb pendents i baixades suaus, molt entretinguda per anar cremant km. Els habituallaments per mi un 10, molts i ben posats estrategicament. M´enganxo darrere un bon amic (Jordi Marti) que veig que porta un ritme similar al meu i això em va perfecte. Van passant els km i per fi torno a ser feliç, sense molesties importants, i arriba el km 17. Pujada a la Mola, m´ho agafo de tranquis i vaig pujant trotant i on s´enfila molt camino a bon ritme. No em vull cremar abans d´hora. Tirem muntanya amunt el Jordi i jo, i després de 7km coronem la Mola, hi ha molt bon ambient, mengem i bebem una mica i tirem cap avall.

Baixada molt tècnica, mullada, molt perillosa!! No es pot còrrer gaire perquè et jugues deixar-te les dents a terra, quina ràbia. Però tot i així déu nido el ritme a que baixem. Merda!! De cop em noto una molestia a l´abductor, no!!! No pot ser, em miro la cama i per sorpresa meva no porto el tapping, que ha passat? No entenc com es va desenganxar l´espadadrap (després es veu que se´l van trobar els Koala´s tirat per la muntanya). De moment puc anar tirant però li dic al Jordi que tiri que si puc ja l´enganxaré. Prenc un ibuprofé i continuo, de cop em trobo al farreti caminant que també havia punxat (recupera´t fenomenu!!). L´ibuprofé sembla que fa una mica d´efecte i no em fa tant mal l´abductor i puc accelerar el ritme, les vistes són espectaculars, ens anem creuant amb molts excursionistes i ens van animant, això també ajuda i molt si vas una mica tocat. Per fi puc tornar a enganxar-me amb el Jordi i anem passant corredors i agafo molta moral, tanta que em poso jo a davant i començo a tibar. Anem passant km i controls ( a cada control reflex per un tubo) i anem xerrant dels pròxims objectius tant meus com seus. Arribem al famós km 32 on hi ha un pujadon on foto un pet espectacular, entre dreta que és la pujada i el sol que ens fot de ple, es va veient la gent que puja lenta, però a base d´esforç i de collons arribem a d´alt. Aqui si que em foto dos o tres gots de cola i menjo uns platàns haviam si podem acabar descentment, queden 7km.

Marxem els dos i al cap de res ja tornem a pujar, i tela com puja el turó aquest. Sort que és curtet i en poc temps ja som a d´alt, ara si que amb les ganes i la baixada ens deixem anar i comencem a baixar a molt bon ritme, avancem a molts corredors que fan la mitja, però faltant uns 3km ja si que em fot una ostia l´abductor que he de parar un moment a estirar. Li dic al Jordi que tiri que ell encara està bastant bé i jo no vull que m´esperi. Faig els últims km a un ritme bastant penòs però bueno, sé que al poble m´espera la Meritxell amb el Jan i això em dona forces per acabar. Entro al poble i ja els veig, quina emoció!! La Meritxell em dona el jan i acabem els últims 50m els dos junts, que maco. Final, arribo a meta amb 4h 40 min, i li pengen la medalla de finisher amb el Jan, clar com que ha suat tant el tio jajajaja. Em fa una mica de rabia perquè volia baixar de 4h 30 min, l´any que ve si no passa res allà estarem per baixar temps. Ara d´aqui 2 setmanes toca la primera cursa de muntanya que vaig fer ara farà un any, la Montserrat Nord, veurem si hem millorat o no.

Marató Pirata x Montserrat (42,5km 5000m d+/-)

2009-10-11T20:55:00.000+02:00

Doncs allà va una petita crònica del que ens espera el 21 de novembre. Ja fa un temps que amb companys de corredors.cat anem fent entrenaments per Montserrat, on són una canya!! Entre que a tots ens encanta la muntanya (en especial aquesta), i que són gent de puta mare, doncs s´ha convertit ja en un costum, amb cada vegada més bestieses a fer. Entre ells tenim el guia jajajaja, el Carles que és un crak de la muntanya, i el Pedro un megacrak dels GPS i aquests aparells diabòlics, i tota la resta que estem bastant tarats, doncs no se´ns ha ocorregut res més que fer una marató pel nostre conte, en plan pirata i autosuficiècia total. Serà un recorregut que se les pela, us ho asseguro, trencacames brutal, pedregar espectacular, ara això si, serà la bomba. Arrel d´això ja hi ha el circuit fet i els traks penjats al fil de corredors per si algu el vol anar a fer per trams, així el dia 21 ja sabrà amb que se les haurà de veure. Ahir precisament vam quedar uns quants companys al Bruc per fer els primers 16 km de la marató, tela, tela!!! Semblavem cabretes tots allà d´alt, i a sobre corrent el risc de que ens fotessin un tiro, ja que estava el tema calentet, ple de caçadors encegats en matar qualsevol cosa. Val molt la pena haver-me enganxat en aquest món de l´skyrunning perquè a part de còrrer com animalots per aquestes muntanyes coneixes gent meravellosa i això fa que encara t´enganxis més. Després d´haver acabat l´entrenament vam fer Sessió Tècnica al bar jejejeje, esmorzar i unes Volls, que diuen els experts (que ni aquarius ni osties) que és el millor recuperant. Companys encantat de còrrer per la muntanya amb vosaltres. Fins la pròxima!!!

-Aqui estem uns quants companys a d´alt de Sant Jeroni (1236m),
falten uns quants companys, el Jordi que s´amagava del vent jeje,
el Robert que es va fer mal al genoll (recupera´t company) el Pau
i el Pedro que van fer el tram caminant.

Cavalls del Vent Cursa (80km 5000m d+)

2009-10-03T21:19:00.000+02:00

Content!!! Però...

Per fi ja he pogut treure´m l´espina que portava clavada desde l´estiu on no vaig poder acabar Cavalls del Vent open24h. Expèriencia increible i on cada cop estic més enganxat en aquest "mundillo" de l´Ultratrail. Mira que arriba a ser malparit, perquè arribes a patir molt i molt, però enganxa, és droga dura em van dir una vegada, tenien tota la raó. És una lluita contra un mateix, és el saber dominar el teus cos i ment, conèixer els teus límits ... Però sobretot disfrutar, conèixer gent espectacular on t´ensenyen un munt de coses i on l´amistat està per sobre de tot, aqui un no pensa en guanyar (excepte esportistes d´èlit), sinó en superar-se a un mateix, posar el teu cos al límit i on arribar a meta ja és un premi espectacular. Acabada aquesta aventura ara ja tinc els punts que em faltaven per poder intentar fer l´any que ve fer l´UltraTrail del Montblanc, sona molt bestia ara mateix, però a partir d´ara m´espera un any dur, molt dur d´entrenaments, però amb la il.lusió i l´ajuda dels meus segur que ho puc aconseguir.

3 d´octubre de 2009 (pensava que mai arribaria) 11 del matí a Bagà, saludo amb un munt de companys de corredors, estem tots molt nerviosos i amb ganes de començar, ens desitgem sort. Sona la banda sonora de "El Ultimo mohicano" i PAM!! donen la sortida, en questió de segons ja ni m´enrecordo dels nervis que portava feia uns moments, fem uns metres pel poble de Bagà però rapidament enfilem cap a rebost.

Em situo en el grup capdavanter però a ritme molt comode sense presses que això és molt llarg. Fa un dia preciós i uns paisatges espectaculars, a més hi ha un nivell de corredors impressionant, que tiren com dimonis. Anem pujant i al cap d´una hora arribo al primer refugi, rebost. menjo una mica, carrego el camelback i marxo cagant llets cap al Niu de l´àliga, que em trobo molt bé i a vegades parar gaire és un error fatal. Anem pujant metres de desnivell i em trobo en Rül pel cami, i on serà protagonista. Doncs em fot una foto que quan la vaig veure em vaig quedar al.lucinat i le posat de portada al Blog perquè em sembla fantàstica. Arribo al Niu de conya, 2hores 16 min i sobretot molt bones sensacions, ens hem menjat molt desnivell i ara bé un bon troç on li vull fotre canya. Començo a baixar com una cabra i al cap de poc, em fot una castanya l´abductor que em queda la cama ben enrampada i on em se´m van apareixer tots els fantasmes de l´abandonament. Quin mal!! Paro a estirar i em faig unes fregues amb pomada. Començo a trotar, acollonit, amb por que no em torni a passar.

Vaig direcció al Serrat de les Esposes, motivat i amb ganes d´arribar perquè hi ha el meu cosí de Casseres i sempre és agradable trobar-te algú que saps que t´estima i et donarà uns ànims tremendos per continuar amb aquesta bogeria. Arribo al refugi on hi ha una pujada final i se´m tornen a enrampar els abductors, paro en sec i arribo caminant. Hi ha un ambient tremendo però estic una mica desmotivat perquè començo a veure que els temps que tenia previstos sen van a la merda. Xarro una mica amb el meu cosí i la sandra, la seva dona. M´ensenyen l´Aina que ja està molt gran i m´animen, pit i collons!! Engego un altre cop i em vaig repetint que sisguii com sigui he d´acabar, necessito els punts i ja per amor propi, costi el que costi. El troç fins a Cortals de l´Ingla és on ja no puc ni trotar i decideixo arribar al refugi caminant i allà a veure que és el que faig. Arribo al refugi i em trobo amb en Massa on també m´anima i em diu que vaig bé, però no és pas el que a mi em sembla. descarrego la motxilla, menjo uns plàtans i començo a estirar haviam si marxen les maleïdes rampes, no em podia haver passat un altre dia!!!!! Quina mala sort, amb lo motivat que estava. Mentre estiro espero si venen alguns corredors per enganxar-mi i així no rallar-me tant en els temps i el mal que em fan les cames.

- Perfil del recorregut duríssim dels Cavalls del Vent

Arriba en Xesc, mité de l´Ultratrail i on coneixo en aquell moment i decideixo marxar amb ell i un parell de corredors més. Comencem a enfilar el Coll de Vimboca, fatal, entre que no m´agrada, pujada durissima, tinc un moment de devilitat oncomenço a pensar amb la familia, el Jan, la Meritxell els meus pares... malament, he de tirar endavant però pam!! Un altre cop enrampada espectacular i on em quedo clavadissim, el xesc em passa i diu que tira, li dic que si, que jo em quedo a estirar i haviam si puc arribar com pugui a Prats d´Aguiló. Em quedo sol, enmig d´aquell bosc, creuat que vaig, no em puc creure el que m´està passant, jo havia vingut a disfrutar. Miro de treure´m els malpensaments i camino a bon ritme fins que m´enganxo amb un noi on també va "tocadillo", anem caminat i xerrant i a ixí arribem al refugi de Prats, meitat de la cursa. Arribo tocadissim de les cames i el primer que faig és demanar per un fisio haviam si pot posar deixar-me les cames en condicions per poder apretar, és que a partir del pas dels gosolans és baixada fins al refugi de Gresolet, i ho vull aprofitar, entro al refugi i sorpresa!! Allò semblava el final d´una guerra amb tots els soldats ferits, uff!! hi ha molta gent i alguns pitjor que jo, ho sigui que el tema fisio descartat. Surto i demano als de la Creu Roja un parell de ibuprofens i que m´untin les cames de reflex haviam si guanyem alguna cosa. Mentres menjo a l´havituallament veig arribar el meu bon amic Angel Moreno on em dona una alegria tremenda, i on també agafa algo de menjar i ja em diu...

- Sergi sigueme!!

Comencem a pujar el pas dels gosolans, tremendo, com s´enfila, però aquell troç a mi especialment m´agrada, se´m fa entretingut i no tinc cap pega a pujar-lo a bon ritme darrera el mestre. Mentres em sona el mobil i per fi puc parlar amb la Meritxell, ja que per problemes de cobertura no havia pogut parlar amb ella durant hores. Que bé se´m posa escoltar la seva veu en aquells moments tant durs per mi. Motivat com mai segueixo pujant fins arribar a d´alt de tot, objectiu complert, ara si els abductors m´ho permeten sé que podre disfrutar de la cursa una bona estona i llançar-me a l´atac, primer planejant i després amb una llarga i suau baixada arribarem fins al refugi Lluís Estassen tot presidit amb unes vistes extraordinaries, el Pedraforca, espectacular!! Començo a trotar molt decidit però en poc segons i fent cas a l´Angel decideixo parar i continuar a bon ritme però caminant, quina putada!!!

He de mentalitzar-e que tot el que em queda ho he de fer caminant, encara que per mi sigui un suplici, se´m fa etern, però mica en mica anem avançant xerrant i rient mentres sens fa de nit per la pista arriban a l´Estassen. Ens posem els frontals i poc després encarem la pujada al refugi, només arribar bones noticies, canten gol per la radio, a marcat el Barça. Mengem una miqueta, omplo el bidó i marxem direcció a Gresolet. Collons!! Quina merda de baixada, dreta, humida i plena d´arrels on em fan tastar el terra un parell de vegades, només en faltava això, sort que se´m fa curt i amb poc més de 3/4 d´hora arribem al refugi de Gresolet. La meva motivació creix una miqueta més en pensar que només queda un refugi, un sol refugi!! Se que ens queden un parell de pujades dures, però el fet de que això s´acaba em don les últimes forces per poguer acabar. Estem poca estona al refugi i marxem enfilant cap al coll de la bauma, durissima la pujada, i si miraves enrera hi havia tota una filera de gent amb els frontals on creava una imatge espectacular. Costa molt, però a base de coratge pugem i arribem fins a d´alt. Ara ens ve una baixada on se´m fa llarguíssima pel fet que les meves cames no em deixen còrrer, i menys baixant. Mentalment estic fent un entrenament de puta mare, perquè estic aguantant tots els intents d´abandonament que se´m passen pel cap i amb això ja estic molt més que satisfet, perquè en aquest món de l´Ultratrail si que has d´estar bé fisicament, però el que has de tenir més clar és el cap, que en moments molt delicats és el que tira i fa que vagis endavant. Arribem a cal Cerdanyola, els Empedrats, última pujada seria cap el refugi de Sant Jordi, ens ajuntem quatre corredors i mentre anem xerrant de lo cascat que està l´un i altre per fi divissem el refugi, no sense caure algun cop dins la riera o entrebancant-nos amb tot el que puja més d´un pam de terra, és que ja no podem aixecar els peus. Arribem al refugi i aqui si que faig uns últims estiraments seriosos i menjo per poder acabar decentment, em trobo amb l´Albertus on em dona una alegria brutal en aquells moments, i decidim empendre el cami fins a Bagà junts. Aquest troç final encara el vam passar bastant distrets, rient i al final vam poder arribar fins a Bagà trotant els últims 4 km d´asfalt, tot i rabiar amb els maleïts abductors. Entrem a Bagà on no hi ha ni una ànima pels carrers, euforics, havent superat molts contratemps i sobreposant-nos a moltes situacions adverses. Creuem la linia d´arribada, si senyor, 15 hores 30 minuts, però realment el temps no m´inportava, havia complert per fi un dels meus somnis aquest any, acabar els mítics Cavalls del Vent. Per allà el km 30 em pensava ben bé que no arribaria aquest moment. Molt bo, el primer que se´m va passar pel cap només travessar la línia d´arribada...

- Ostia!! si l´any que ve vull fer l´Ultratrail del Montblanc ara hauria de tornar a fer un altre cop Cavalls.

Uffff!! Estic ben sonat, mira que pensar aquestes coses en aquells moments. En fi amics, aquesta és la meva crònica d´aquests Cavalls del Vent on per mi segurament suposaràn un abans i un després en la meva curta vida com a Skyrunner. Moltes gràcies per les fotos que he agafat al Rül, Pau i en Massa.Fins la pròxima!!!!

Enllaç del video de la cursa de Cavalls del Vent fet per ENGARRISTA:

http://www.engarrista.com/content/view/205/28/

Matagalls-Montserrat (83,4km 5980d+/-)

2009-09-19T20:15:00.000+02:00

Dissabte 19 de setembre, porto 3 o 4 dies amb uns nervis impressionants, ja sé que mai no he fet una distància tant bestia, però em veig més que preparat per acabar-la i amb un bon temps. A més he d´acabar per nassos, ja que necessito els punts per poder fer l´any que ve l´UTMB, se m´ha ficat al cap i la gent que em coneix sap de sobres que quan em capfico amb alguna cosa no paro fins aconseguir-la. El dia comença perfectament podent deixar el cotxe a l´estació del cremallera a Monistrol i on un Bus em portarà fins a Collformic on tenim hora guardada al restaurant per dinar i carregar piles per la travessa. Arribo a Monistrol i començo a conèixer a tot el grup de correcats que puja amb el mateix bus, Kiskejr, fuentesss, LIEHBERR, Xeix, grampi, l´Egaco ... i no se si em deixo algú, molt bona gent. Comença el trajecte cap a un dels meus objectius fixats per aquesta temporada, quins nervis!!! Després d´un viatge molt plàcid arribem a Collformic i anem a buscar el dorsal, fot un fred que pela allà d´alt. Un cop amb els papers arreglats anem al restaurant a fer un bon tiberi. A mig dinar apareix el Carles de Martorell, també "nerviosillo". Fem la xarradeta i marxem cap a la sortida a veure companys d´altres curses o travesses. Em trobo el gran mestre Angel Moreno (on m'ho vaig passar de puta mare a la marxa capderec) on em presenta el fiera del Carles Claveria (Clave) molt ben parits tots. Ens fem unes fotos i vaig trobant-me coneguts i em van presentant correcats, Caloreta, Sioux ... A les 17:30 comença la marxa. A mi s'em fa molt pesada l´espera, surto a les 18:43 i encara falta estona. Cada Minut va sortint gent i és un no parar... 18:43, ja era hora. Pam surto i ja em trobo una cua espectacular al corriol. Sergi tranquil, que falta molt. Arribo a la pista i començo a fotre-li una mica de canya ja que el Pedro m´havia aconsellat que al principi corrès una mica per adelantar el màxim de gent possible sinó faria moltes cues als corriols. Vaig fent a un bon ritme sense passar-me pel pla de la calma, (perquè hi han 3000 persones, perquè aquest pla fa honor al seu nom) i així entre cues, esperes i adelantaments, arribo a Aiguafreda km16.

Espectacular avituallament de corredors.cat a càrrec del Buff, Jordipapiol i Massa, foto de rigor que em tira en Jordi, agafo una mica de coco i xocolata, em presento amb el Buff, xarrem 2 minuts i foto el camp direcció pla de la garga km21,5 on hi ha la primera pujadeta un pel forta, s'em fa de nit i ja li foto canya al frontal... Collons quin "pepino", gràcies a Manel que és el comercial de LED LENSER i me'n va portar un perquè el provès. I no vegis com em va anar de bé, un 10!! Continuo a un ritme comode i van passant els km i vaig adelantant gent, tot i que de nit és un pèl pesat, però em trobo molt bé. Desprès d´anar passant controls, i menjant als avituallaments lo just perquè no m´entra gaire cosa, només líquids, arribo al coll de Matafaluga km36,6 i on començo la baixada (on se´m farà molt i molt llarga) fins a Sant Llorenç Savall, punt mig de la cursa i on hi ha un gran avituallament, massatges i molt bona animació km45,3. Paro i agafo un parell de gots de coca-cola i xocolata, entrepans no perquè se que no me´ls podré menjar. Menjo, estiro una miqueta i em poso un compeed a la planta del peu dret perquè se m´està fent una ampolla i abans que vagi a més... Em trobo amb el Xevi de DIEDRE i tirem junts ja fins quasi al Monestir, ens anirem passant l´un a l´altre però molta estona junts. Porto ja unes 7 hores de marxa i em trobo sobrat, el cos em demana que li foti més canya però sort que encara tinc el cap fred i decideixo seguir com fins ara. Arribem a les Arenes i se que aqui comença una pujada llarga i bastant dreta on diuen que el que arriba a d´alt del coll de la Grua km57,4 bé de forces ja té la marxa a la butxaca. O sigui que em mentalitzo i comencem a tirar amb el Xevi anar passant gent i parlant del gran crak de l´Ultratrail, en Kilian Jornet.

Avituallament corredors.cat amb en BUFF (Foto del JordiPapiol)

Se´m fa curtissima i no gaire dura, tal com me l´havien pintat. Arribem a d´alt i amb en Xevi ens mirem volguent dir que això ja estava superat, arribem a l´havituallament dels "donuts" i parem a menjar alguna cosa, uns quants estiraments, omplir la camelback i cap al coll del Queixal km65 on em repeteixo que ja és l´ultima pujada a part de la del Monestir (que tantes vegades he fet). Aqui engeguem i començo a fotre-li canya perquè ja veig que em queden uns 18 km i si revento ja acabaré caminant. arribo a Vacarisses km71,9 i tinc una gana de mil dimonis, clar com que quasi no he menjat res en tota la nit, aqui semblo un desesperat i començo a endrapar com un animalot. FATAL!!!! Fins aqui havia fet una cursa molt ben preparada i amb molt de cap, però aqui la vaig cagar de ple i ho acabaria pagant. Marxo de Vacarisses i començo a veure que l´estomac em fotarà una mala jugada, vaig corrent però cada vegada el ritme és més patetic fins que decideixo acabar la meva aventura caminant a bon ritme. Amb penes i treballs caminant, mig trotant arribo a Monistrol km 78,6, mai m´hagués pensat que m´alegraria tant de veure un poble, i això que em quedava una pujadeta al Monestir dura, dura. Començo a enfilar com les formigues, xino xano perquè ara el cos si que ja no tira ni "patrás", però amb satisfacció de saber que ja ho tinc al sac. Ultim control abans d´arribar al Monestir on tenen una festa montada impressionant i això m´acaba d´ajudar a arribar fins a dalt. Km 83,4 SIIIIIIIIIIIIII!!!!! Ho hem aconseguit, no porto ni un any amb això de la muntanya i ja tinc la primera Matagalls-Montserrat al sac.
11 hores 30 min de sacrifici i comprensió per per part meva i sobretot per la meva familia, la meva xicota Meritxell i així espero un nou crak a la muntanya jajajaja el Jan, pobret. Gràcies a tots perquè he aconseguit sentir-me d´allò més bé amb mi mateix aconseguint aquest repte, tot i que amb aquest esport és pateix de collons!!! Gràcies també amb un bon amic, el Carles on me´l vaig trobar al Monestir i on també havia acabat molt bé, gràcies a la seva xicota la Montse i al seu germà per portar-me a l´estació del cremallera, sinó encara estaria allà a d´alt. La pròxima d´aqui dues setmanes a Cavalls del Vent. ¡¡¡¡Estem ben bojos!!!!

Marxa dels 3 pics (21,1km 815m d+)

2009-08-29T10:02:00.000+02:00

Desprès d´unes vacances on he fet bastant el gos ( a part de la setmana de la Vall d´Aran) em torno ha posar un pitrall i a còrrer. Dissabte a les 18:30 a Navàs, una calda tremenda, sense fer res ja estaves suant, només de pensar el que m´esperava ja estava flipant. Donen la sortida i surt el grup del davant com un coet, encapçalat pel Just, m´enganxo darrera d´ells (cagada). Tiren com dimonis i ja veig clar que el ritme aquell no l´agunataré gaire estona, però de moment tivo amb ells. Arriba el primer pic i allà afluixo un pèl el ritme, al arribar a d´alt paro a beure aigua perquè estic deshidratat. Començo la baixada a bon ritme i se que pel segon pic falgta una bona estona i aprofito per fotre-li canya. Arribo a sota el segon pic i tiro cap amunt, fort però amb la sensació que fotaré un pet impressionant, dit i fet. Primera "pajara" seria de la meva vida, desde que corro mai no havia tingut aquesta sensació de vòmits, tremolors a les cames... Collons que malament que estava.

Això per apretar tant al principi, m´ho havia buscat. Camino poc a poc esperant a arribar a d´alt. Em prenc un gel i bec aigua, començo la baixada trotant tranquilament i xarrant amb un company que amablement s´ha parat (Jordi Martí), anem tirant junts ja tota l´estona fins al final de la cursa, a bon ritme però disfrutant i comentant les curses que ens venen a l´un i l´altre. Que guapo que és còrrer sense mirar el rellotge. Sens passa l´últim tram de cursa ràpid, comencem a pujar a l´ultim pic on ja tenim Navàs a sota els peus i ja només queda una última baixada i l´entrada al poble fins arribar a la plaça de l´ajuntament. La cursa l´ha guanyat (com no, quina màquina!!) el Just Sociats, rebaixant el récord de la cursa en 5 minuts l´any passat. Jo he acabat encara força bé tot i la "pajara" que he agafat jejejejeje. Així ja se que és el passar-les putes.

13 SERGI COTS 150 Sènior 1:42:03 4,8 FAES

III Olla Vall de Núria (21km 1940d+ 1940d-)

2009-07-20T08:40:00.000+02:00

Cursa espectacular a quasi 3000 metres d´alçada . Vaig arribar a Queralbs fet pols, havia dormit 2 hores a causa d´un casament . Em notava cansat i amb un mal estar brutal, amb les ganes que tenia de fer aquesta cursa. Però bueno al final vaig acabar prou satisfet, però amb la sensació que podia haver fet molt més. Arribem al cremallera amb el [b]Robert[/b] i ens trobem al [b]Carlesmartorell[/b]. Pugem cap al santuari de Núria i anem abuscar els dorsals i esmorzem una mica. El Carlesmartorell em presenta la makina del Guido estava un pèl tocat. Després trobem al jballest i ens comenta un a mica la cursa mentres al nostre costat només faig que veure craks, Kilian, Agusti Roc, Ricardo Mejia (amb voladores d´asfalt :oh:) ... Molt nivell. Reivindicament per les seleccions catalanes, clar que si, aquests de la selecció espanyola sempre foten el mateix, passen de tot fins que veuen que poden fer negoci. Després si que si s´interessen, quina ràbia. Deixem-ho que em poso a 1000. Comença l´espectacle, falten pocs segons, sona la banda sonora de carros de foc i pam, sortida per darrera el Santuari, una mica de pla i cap amunt, 1000 m d+ en uns 4 km. quin pepino de pujada. Em trobava fatal no tirava, fins i tot en algun moment tancava els ulls, m´estava adormint. A d´alt el Puigmal una mica més i ploro de l´emoció (que et cridin pel teu nom quan estàs apunt de coronar-lo no té preu). Després va ser un no parar de pujar i baixar, coll de finestrelles, pic nou fonts, pic de fontnegra ... Molt dura, trencacames, i a sobre tot això per sobre dels 2700m tota l´estona i on vaig notar bastant la falta d´aire (suposo que era l´alçada o potser l´alcohol que havia ingerit la nit de divendres de festa i dissabte al casament jejejeje). No ho se, el que mai m´havia passat que el cos no em respongues com jo volia, ho sigui que vaig decidir que havia d´anar a disfrutar i acabar la cursa dignament. Al final els ultims 5 km de baixada encara em vaig trobar bastant bé i vaig poder baixar a bon ritme. Al final 3 hores 8 minuts, no vaig poder baixar de les 3 hores. Potser l´any que ve. Per cert em deixava al matiner, amb qui vaig parlar i estava lesionat, que et recuperis aviat. Guapes guapes les fotos.He de felicitar a l´organització perquè jo vaig trobar una cursa molt ben organitzada. Haviam si a partir d´ara agafa una bona volada i aconseguim omplir l´olla de gent i senyeres. Salut i muntanya .

UNA NACIÓ UNA SELECCIÓ!!!

La classificació:

49 Sergi Cots homes absolut dorsal 216 3 hores 8 minuts

Trail Andorra (30km 1800+ 2200-)

2009-07-04T22:46:00.000+02:00

AL.LUCINANT!!!!

Amb el temps que porto en aquest món ( 1 any i poc) mai m´hagués pensat que podria patir, disfrutar... però sobretot no em pensava que em podria emocionar tant com ho he fet aquest cap de setmana. Ha estat increible. Arribo dissabte a les 8 del matí amb taxi a Ordino (estava amb un hotel de les Escaldes) on ens espera un bus que ens portarà cap a l´estació d´esqui de Pal. No coneixo a ningú, se´m fa extrany, ara que començo a conèixer un munt de persones super be parides. Pugem al bus i marxem cap a Pal, supertrànquil perquè havia decidit pendrem la cursa com un entrenament, disfrutant del paisatge que ja es veia a venir que valdria la pena. Arribem a Pal i sorpresa, em trobo al Guillem, parlem una mica i anem a l´havituallament que hi havia pels de l´Ultratrail, SORPRESSAAAA!! Ens trobem l´Albertus i el Raül dels Koalasteam, que grans, molt ben parits, em presenten amb el Xavier Martorell, company seu de batalles. Prlem una estoneta i els continuen amb l´Ultra. Sense gaire temps de més i sense haver escalfat res, ens expliquen que el trail s´ha retallat per culpa de la meteorologia, l´Ultra també el van retallar. Amb música i tres pots de fum amb els colors de bandera d´Andorra (molt emocionant) Donen la sortida i em coloco més o menys el 10, amb el grup capdavanter. Comencem a pujar de cop i dret, tela com puja, però soc sincer, cada cop m´agrada més pujar i patir, seré massoca? Vaig aguantant el ritme però vaig veient que s´escapa un grup de 4 o 5 corredors, cap problema vaig a disfrutar!!

Arribo al primer cim i planegem una estona admirant el paisatge espectacular que podem gaudir en aquestes curses de muntanya tant ben parides. Comença la baixada, molt tècnica, pedregar total, començo a baixar i em trobo molt comode avanço uns quants corredors i veig que els hi vaig treient segons a marxes forçades, em trobo molt bé i baixant molt ràpid. Arribo al control i paro uns segons a omplir la camelbag perquè no l´havia omplert, ara ja puc tirar km perquè ja tinc líquid. Vaig tirant cap a baix i em vaig creuant excursionistes de tot arreu, t´animen i encara vaig baixant més depressa. Vaig una estona tirant tot sol, distret i disfrutant molt de la cursa, fins que arribo amb un control de pas i em diuen:

"Va campió que tens els dos primers a tocar".

Ostia això que vol dir, que vaig tercer... La mare que em va parir, de cop tota la pressió del món s´apodera de mi, però em dic, he d´anar a totes, tinc l´oportunitat de fer podi i que collons, inclus guanyar la cursa. Apreto i trec forces de tot arreu fins que en una baixada sense arbres ni res veig els dos primers, m´envalo que no em toquen ni els peus a terra jejeje. Es una passada, però en pocs minuts els enganxo. Ostia l´adrenalina em va a tope, però no estic gens cansat, continuem i els vaig seguint d´aprop, sense que s´escapin. Passem pel refugi al pla de l´estany , bevem i continuem la cursa, tornem a enfilar-nos i el primer s´escapa un pèl més endavant, m´enganxo al segon i tiro darrera d´ell on comencem una baixada tremenda on costa d´aguantar-se per la pendent tant bestia que hi ha, però veig com em va frenant i jo em noto que puc anar més ràpid, li demano pas i ...

"Atxassu" començo a còrrer com un boig, les úngles se´m claven a les bambes, quin mal, però és igual. S´ha de patir en aquesta vida per aconseguir alguna cosa. Acabo la baixada i conecto amb l´asfalt, Ordino ja s´olora. Acabo de fer els ultims km a un bon ritme que em serveix per anar controlant amb el tercer que el tinc llunyet per+o no puc atrapar amb el primer que ja se m´ha escapat. Arribo a Ordino i diviso la linia d´arribada, se´m posen els pèls de punta i enacara que el tercer no m´atraparia, foto un sprint que arribo a la linia emocionadissim, escoltant l´speaker com diu el meu nom, segon!!!!!!!!!! Impressionant, la gent aplaudint, el primer classificat em felicita, em fan una entrevista, fotos... Al.lucino!!! Em felicita la meva xicota i el meu Jan. Es increible. Després al cap d´una estona de relaxar-me i parlar amb el Guillem, qui també a fet un trail de puta mare, escolten que arriba a Ordino el gran campió, Killian Jornet. El tio va sobradissim i acaba de fer 85 km amb un desnivell acollonant. L´endema diumenge fan l´entrega de trofeus i tot és impressionant, coneixo amb en Killian, ens fem unes fotos, El primer que em diu el tio és:

- Que com t´ha anat?

Jejejeje que gran que és, i quina màquina.

Així més o menys ha estat un cap de setmana que sempre quedara en la meva ment en aconseguir el meu primer trofeu com a skyrunner. Espero que sigui el primer de molts jejejeje.

IV cursa Pedraforca-saldes (13,3 km 1298d+)

2009-06-28T22:31:00.000+02:00

Com ja havia predit fa uns dies, al final he llepat . Feia temps que no menjava terra i avui era el dia. Però al final no ha estat a la tartera jejeje, ha estat al corriol quan faltava poc per enllaçar amb la pista que ens portava a saldes. però bueno no ha estat res , genolls i mans una mica pelades . Sortim a les 9 en punt amb una calda que fotia on ja es veia a venir que les passariem putes avui. Al principi molt malament, s´ha format un tap monumental al corriol on s´ha perdut una bona estona fent cua. En quan el cami s´ha anat aixamplant he pogut anar recuperant posicions i anar trobant el lloc on em correspon. La cosa en un moment s´ha començat a enfilar i no ha parat fins ser a d´alt del Pedra, tela amb el desnivell bestia que es fa amb pocs km. He anat pujant com podia, sem feia bastant dur, però bueno al cap d´una estona se m´ha posat tot a lloc i me començat a trobar més be. Tenia les cames carregadíssimes, no ho entenia, i tela el que em quedava per pujar. Passem el mirador, recta petitissima i tornem a enfilar, ara cap al refugi. Pim pam, mica en mica hem anat superant km i sobretot desnivell, quan faltava poc pel refugi ja se sentia xibarri i es preveia que allà hi havia ambient del bo. De puta mare veure la gent com anima, això et dona forces per anar pujant i arribar al cim. Al cap d´una estona de pujar i pujar arribem a coll de verdet, allò ja feia preveure que la grimpada era aprop i el cim era a tocar. Allà m´enganxo amb el Joan, el company del Raul (Koalesteam) a qui jo vaig coneixer fa poc en una de les sortides que fem per Montserrat. Molt ben parits els dos, ens veiem a Andorra la setmana que ve.Grimpem i pugem i el cim ja s´olora, més be se senten les esquelles i la gent com animen als corredors que van coronant el Pedra de mica en mica. Quins nervis que m´entren, ara un cop fet el cim, admiro uns segons el paisatge meravellos que tenim en aquest pais, Catalunya. Sense temps de disfrutar-ho començo a baixar com les cabres tenint uns quants sustos fins arribar a la tartera, on em llanço a per totes hasta que faig la primera aterrissada, res m´aixeco i torno a lliscar tartera avall. Cap al final anava tant embalat que m´ha semblat veure l´Sting però no le pogut saludar. Felicitats per les fotografies tant guapes que tant sortit. Deixo la tartera i agafo el corriol on en un moment em passa el matiner, el saludo i pam. Me fotut una castany que tela, els genolls i les mans ben pelades, ha estat un segon que me despistat i ja la tens . M´aixeco i continuo amb un mal al genoll tremendo, espero que només sigui el cop, sinó ja l´hem parit. Arribo a Saldes bastant content per la cursa, només amb un petit pero. Si no hagues caigut podia haver baixat de 2 hores. De totes maneres estic content, perquè avui hi havia molt nivell al ser cursa puntuable pel campionat de Catalunya i m´ha anat prou bé.

29 Sergi Cots independent dorsal 260 2 h 00 min 54 seg

Marxa CapdeRec (51km 5100d+/d-)

2009-06-13T21:48:00.000+02:00

Que maca que és aquesta marxa, ja m´ho havien dit, però ara ja ho puc dir amb les meves paraules. Vaig començar trotant xinoxano regulant-me com m´havia dit el Pedro ja que mai no havia fet marxes tant llargues, anava fent fotografies perquè el lloc s´ho val, que guapo , i quanta aigua que baixava. Però al cap d´una estona, agobiat, em poso al meu ritme on jo em trobo millor i em dic que si peto ja l´acabare com pugui. Vaig fent amb un parell de companys que coneixo i anem tirant. Després del segon control passat el pont quedem parats, no veiem cap cinta i a la dreta es veu amb una pedra la marca del Gr. Tirem junts, anem pujant i al cap d´un rato veiem un company que ve cap a nosaltres i diu que li sembla que anem malament, que fa estona que no troba cap cinta. Quina putada , això ens deixa a tots 4 bastant tocats, fem uns 3km de més. En fi, que hi farem, seguim junts muntanya amunt, fins el refugi de l´illa. Quins paisatges més ben parits, comencem la baixada, molt tecnica, on em torço els tormells una vegada darrera l´altre, no puc aixecar els peus, em pesen molt. Arribem a la font de la Closa i aqui parem a menjar una miqueta a carregar forces i aigua (que el Pedro ja m´ho havia dit) per començar a pujar, que fins al refugi de Perafita no hi ha aigua. Enfilem pel cami empedrat de la vall de madriu cap al refugi de Perafita, tela amb el desnivell, se´m fa molt pesat. Pedro ya tenias razon ya que la segunda subida era dura. Al cap d´una bona estona em trobo amb un company (Angel Moreno, que està preparant l´Ultra Trail del Montblanc)que m´ajuda a tirar i no menjar-me el cap , que és el que vaig portar pitjor. arribem al punt més alt de la marxa i comencem a baixar la tartera on els quadriceps ja estàn ben fotuts. Arribem als llacs de la Pera, mengem i fotem el camp cap avall. El troç de la pista planejant se´m fa durissima. Arribem al refugi del Pradell i comencem a baixar pel mig del bosc entre les pistes d´esqui de fons, això ja s´acaba. Diviso la teulada de pissarra del refugi de capdelrec i em torno boig d´alegria. Estic fos però a valgut la pena. Arribem l´Angel i jo junts a l´arribada com dos campions. Tot i que és una marxa no competitiva us penjo la classificació:

8 Sergi Cots FAESallent dorsal 149 7h 10min

Aqui poso l´enllaç de les fotos que vaig fer fins que em vaig cansar de treure la camara:

http://picasaweb.google.es/sergicots/MarxaCapdeRec#

Berga-Rasos-Berga (30km 1200d+)

2009-06-07T21:59:00.000+02:00

Em llevo i arribo justíssim a Berga perquè m´adormo, agafo la tarja i escolto a l´organització que ens vagi bé la cursa. Surto disparat i ja començo a preveure lo dur que serà fins a d´alt els Rasos, però em trobo bé. (i això que només he dormit 4 hores) Quines vistes més guapes i que verd que està tot, guapissim !!! M´ajunto amb un noi pujant que porta un golden retriever que l´haurieu d´haver vist com pujava, increible, una màquina. Arribem a la Figuerassa, agafo una barreta energètica i em relaxo una mica amb la baixada. No passa gaire estona que ja tornem a pujar i tela però que guapo que és. Arribo als Rasos, disfruto de les vistes i em llenço per les pistes d´esqui que tantes vegades havia fet esquiant amb la meva tieta. Baixo fins l´havituallament de l´esmorzar, em diuen que vaig molt bé i m´animo, bec alguna cosa i començo la baixada com una cabra. Avall pel mig de prats entre vaques anar tirant hasta que veig de lluny un fotograf, m´hi poso bé , es l´Sting!!. Em paro 1 minut, ens coneixem, i torno a tirar creuat haviam si puc fer sub3h. Passem pel pi de les tres branques, el tros d´asfalt se´m fa pesadet, però s´acaba i comencem a enfilar pel mig del bosc entre boix grebol per tot arreu cap a Queralt. Pugem les escales abans d´arribar al monestir que amb els km que ja portem es noten molt a les cames. Arribo al monestir, em bec dos gots de coca cola i ja divisant Berga començo l´ultim tram per acabar una marxa guapa, guapa. Al final quedo en una molt bona posició, darrera de 4 corredors tots de Berga. Tot i que és una marxa no competitiva, aqui us poso la classificació.

5 Sergi Cots Foment Arqueologic Excursionista Sallentí 3hores 8 min

Sortida x Montserrat

2009-05-27T22:43:00.000+02:00

Avui pot ser un gran dia i podem guanyar la tercera lliga de campions. Però abans, a la tarda quedem un grup de companys de corredors.cat per coneixens i fer un entrenament per la meva muntanya preferida, (basicament també perquè és la que tinc més aprop i on entreno un munt de vegades) Montserrat. Quedem a les 17:00 hores a la plaça de la font gran de Monistrol, la Marta, el seu fill l´Oscar, el Pedro, Guillem, l´Isma, el Carles i el Manel. Sortim i fem el recorregut de la cursa de Montserrat nord, pujant pel piteu, revolt de la paella, Santa Cecilia, canal de Sant Jeroni i fins arribar al cim, a 1237 metres. Anem pujant tranquilament, xerrant, fent fotos, passant calor, molta calor. Ens anem explicant anecdotes, curses, entrenaments, una miqueta de tot. Va ser un entrenament de conya, sempre és agradable conèixer persones a les que els hi agrada el mateix que a tu i els hi apassiona la muntanya. La canal és increible, un desnivell impressionant en apenes 1 km, amb l´Oscar la vam començar a pujar per la via ferrata, grimpant per les pedres i cadenes, una passada. Un cop a Sant Jeroni una foto tots junts i jo em despedeixo perquè es fa tard i no em vull perdre aquest partit per res del món. És que el Barça és molt barça jejejeje. Baixo com un coet per les escales direcció al monestir passant pel pla dels ocells, pas dels francesos... Arribats al monestir agafo el cami de la drecera dels 3/4 fins arribar a Monistrol. Una tarda de guapa on he conegut un grup de persones de puta mare. Fins una altre sortideta.

I cursa de muntanya la Pobla de l´Illet 23km 1300d+

2009-05-17T21:58:00.000+02:00

Portant 4 curses seguides aquest últim més, he decidit fer la ultima i descansar un parell de setmanes perquè estic bastant fos, necessito un petit descans. he triat la I cursa de muntanya vall de l´Illet perquè sabia que seria guapissima, no m´ha defraudat gens. Impressionant!!! Sortim desde la pobla i ja comencem a enfilar direcció el serrat negre, tot per la serra del catllaràs. Tot verd, humit, semblava que haguessin plantat gespa al mig de la muntanya, molt guapo. Quan hem acabat de pujar al serrat negre hem començat a baixar pel mig del bosc i uns corriols tecnics on no s´acabaven mai però que disfrutaves com un nen, tot presidit pel majestuos Pedraforca i el Cadi. Se m´ha passat volant avui, com que les vistes eren impressionants dons un es distreu i sembla que el patiment no sigui tant dur. Ara un parell de setmanes de descans (de curses) entrenaments continuare apretant haviam si fem un bon paper d´aqui un més a la cursa del Pedraforca.

Classificació:

6 Sergi Cots 2h 05min Dorsal 67

XXII Cursa de l´Alba (24km 1000d+)

2009-05-10T22:14:00.000+02:00

Matí impressionant a Collbató, haviem quedat ben d´hora amb el Robert per marxar cap a Collbato a la cursa de l´alba. Arribem i anem a fer un cafe per fer passar els nervis, estava fatal. A les 8:30 comença la cursa i comencem a enfilar cap a Montserrat cap a les coves del salnitre, pujant cap a Sant Miquel i el monestir. Enfilem pel pas dels francesos direcció sant jeroni, tela el munt d´escales que pujem on els bessons es posen a rabiar, però com m´agrada patir, cada cop més jejejeje. Arribem a d´alt a sant Jeroni (1237m) espectacular!!! sense temps de gaudir de les vistes començo a baixar com un boig, però no durarà gaire perquè començo a notar com les ungles les vaig castigant, quin mal. Al final la baixada se´m fa curta (menys mal) i arribo a collbató bastant satisfet. Massatge, butifarrada, tot un luxe. Cursa molt maca, organització bonissima. L´any que bé repetim. la classificació:

22 Sergi Cots 2hores 19 min independent dorsal143

Cursa de primavera de Salou (10km)

2009-05-04T07:27:00.000+02:00

Aquest cap de setmana, aprofitant que estava aqui a la platja amb el Jan i la Meritxell m´entero que fan la cursa de primavera jejejejeje. Doncs com no podia ser d´una altra manera doncs m´hi apunto. La cursa ha estat molt xula, ha costat del mar sempre és entretingut (però prefereixo pujar i baixar muntanyes) i maco, ara això si, una calda impresionant. Ha començat a les 10 del matí i avui diumenge feia un sol impressionant. Les sensacions bones, tot i que no ha estat una cursa plana, i havia algunes pujades anant cap a la Pineda. Al final un temps de 40 min 7 seg, (el que m´ha sortit al garmin 10 km 30m, el km 10 eren 39 min 58 seg). Per cert, tots els diners de la cursa són per la lluitar contra el càncer. Ha estat un bona inversio.

V Cursa Vallhonesta (13,6km)

2009-04-29T20:00:00.000+02:00

Matí passat per aigua avui a Santvicenç, però bueno això ha estat l´únic inconvenient en una cursa molt ben organitzada amb molt bona atenció al corredor. Avui el patiment ha estat un altre, així com les de muntanya he patit més de cames que d´una altra cosa, avui he anat bastant apurat tota la cursa perquè he portat un ritme bastant alt (per mi) i el tema pulsacions anava molt alt i no estic acostumat. El tema sèries i canvis de ritmes no el porto gaire bé ja que quasi no en faig. Ara per això mi posaré en serio jejejeje. Els resultat per això estic bastant satisfet perquè m´ha sortit la cursa a 4km/min, gens malament. La classificació:

25 Sergi Cots Sotoca Independent 0:55:56 dorsal 2407